PAPER MULLAT

            Les ordenances de civisme que darrerament molts d’ajuntaments han aprovat a bombo i plateret, perquè ja que no hi ha calers per inversions almenys sembli que fan alguna cosa, seran paper mullat mentre a la fantasia normativa no s’hi afegeixi la voluntat d’exigir el seu compliment. Us posaré un exemple pràctic que malgrat tenir un escenari concret hi passaré de llarg perquè, segurament, de casos semblants n’hi ha arreu. Per descriure els fets recorreré al relat del fiscal que ha portat a judici els propietaris d’un bar musical que causava molèsties als veïns, judici que estava fixat per aquesta setmana a l’Audiència Provincial. El cas va començar l’any 2006 quan, sense llicència municipal, el bar en qüestió va engegar sis dies a la setmana des de les 6 de la tarda a les 3 de la matinada, provocant que a causa del soroll els veïns del bloc de pisos que tenia a sobre no agafessin el son fins ben tocades les petites. Com a conseqüència de les protestes i denuncies l’ajuntament va obrir sengles expedients administratius als propietaris per manca de llicència i pels sorolls, però aquests s’ho varen prendre com si sentissin ploure.

            Segons la versió de la fiscalia, les queixes van continuar i els tècnics municipals van fer un estudi acústic per corroborar les molèsties. I finament, la primavera del 2008, dos anys després de la seva inauguració sense llicència, es va ordenar el precinte del local. No obstant això, els propietaris es varen passar l’ordre per l’arc del triomf i, segons comprovació dels mossos, van continuar la seva activitat molesta, amb total menyspreu pels veïns que ja havien hagut de recórrer als ansiolítics i antidepressius, fins a les acaballes del 2009. I cinc anys després, la denuncia del fiscal per un delicte mediambiental ha arribat a judici. Si el bar no tenia llicència municipal ni estava insonoritzat com manaven les ordenances de civisme, a què esperava l’ajuntament per actuar? Si les normes de convivència s’escriuen amb tots els ets i uts, amb una meticulositat a vegades inclús carregosa i innecessària, per què a l’hora de fer-les complir enlloc de amb ma dura s’actua amb tanta parsimònia? La justícia va ranca, és cert, però tampoc l’administració municipal brilla per la seva diligència quan toca fer complir allò que ella mateixa ha decretat. Esperar dos anys per precintar un establiment molest és més que prendre-s’ho amb calma. Però tolerar que trencant el precinte l’antre continués funcionant com si res durant una colla de mesos potser seria raó suficient perquè alguns dels culpables de tanta negligència fessin costat als propietaris del bar a la banqueta dels acusats, per convertir en paper mullat una cosa tan sagrada com una ordenança de civisme.