ELS ÚLTIMS DE FILIPINES

            Segons el que he llegit, enguany només són 23 les famílies repatànies que volen, tant sí com no, que el seu fill sigui escolaritzat en castellà, no de forma discreta i individualitzada sinó integral, sacrificant si convé la resta de la classe a passar pel tub. Dels més de dos centenars de perepunyetes que hi havia fa dos anys, ja només en queden un parell de dotzenes que encara no s’han donat per la pell i, com els últims de Filipines, no pensen rendir-se pacíficament en l’estira i arronsa per sacsejar i desballestar un model d’immersió lingüística mundialment reconegut com exemple de seny i de mà esquerra. Les sentències a favor del model educatiu català van degotant una darrera l’altra, perquè el més elemental sentit comú aconsella els jutges no desfer un marc de convivència acceptat per tota la comunitat. Llavors, per què una minoria insignificant de pares s’entossudeixen en no donar el braç a tòrcer? Doncs, senzillament, perquè uns quants polítics malalts d’urticària s’exciten només de sentir parlar en català i escalfen les braguetes de quatre fanàtics fonamentalistes, fent bullir l’olla de la intransigència més barroera. Perdoneu la franquesa, però a vegades perquè s’entengui una cosa s’ha d’explicar pel broc gros.

            Ara bé, no és cap consol que siguin quatre i el cabo els que busquen brega, perquè de ben segur tenen el pap tan carregat de verí que quan més aviat l’escupin més tranquils ens quedarem tots. I encara ens en quedaríem més si la caverna mediàtica deixés de manipular la realitat i des de l’Ebre terres avall, no presentés la bassa d’oli que és Catalunya en matèria educativa, literalment com un escorxador del castellà. Els més llestos ja fa temps ho han deixat córrer això de la defensa numantina perquè són conscients que, malgrat les calumnies, quan hi ha un alumne que no coneix bé la llengua, espontàniament els mestres utilitzen a les aules el castellà amb la mateixa normalitat que si fossin al carrer, perquè no pot ser de cap altra manera en un país bilingüe i acollidor. I no obstant que, oficialment, el català predomina a les aules, en les relacions quotidianes entre estudiants el castellà no perd pistonada i afora de les aules el popurri lingüístic està a l’ordre del dia. I mal que els pesi als que busquen "maranya", la realitat és que el castellà entre el jovent s’empra més que mai sense donar-hi la més mínima importància. És quan es pretén eradicar aquesta normalitat intercultural, que les bones relacions peten i el diàleg acaba en monòleg o en discurs incendiari.