Follow by Email

divendres, 6 de setembre de 2013

EL SAINET DE LES CAMPANES

            Els organitzadors de la cadena humana poden estar satisfets per la bona feina que han fet i del seguiment que la seva iniciativa ha tingut en tot el país, i quan algú se sent tan pletòric com ells no es estrany que pretengui que tothom participi de la seva alegria, sense parar-se a pensar que hi pot haver gent a la qual no li faci cap gràcia allò que a ells els posa a cent i els hi fa buscar nous reptes. Ni més ni menys, això és el que ha passat quan han pretès encomanar el seu entusiasme als campanars de totes les esglésies, capelles i capelletes dels indrets per on creuarà la cadena batejada com Via Catalana cap a la independència. Però, vet-aquí que com el Quixot amb l’Església han topat i un simple pet ha fet cent mil esquerdes i, tomba que gira, tothom està prenent postura en favor o en contra de l’excuses dels bisbes per desmarcar-se de la gran moguda: “l’església no pot embolicar-se amb política”. Coi, si no han parat mai d’entaforar-hi la banya descaradament des de fa segles! Si no ho tinc mal entès, a la capellanada només se’ls hi va demanar si volien afegir-s’hi  a la festa. Tenien tot el dret a contestar si o no; el què grinyola és l’excusa que s’ha buscat la jerarquia per amagar la seva tebiesa sobiranista.


            No hi ha cap obligació de ser independentista, està clar; per tant, potser s’han precipitat els de l’ANC pretenent que les campanes repiquessin a gloria a l’hora màgica d’enllaçar el nord amb el sud, sense una sola escletxa. Però el que fa riure és que s’hi posin d’esquena al·legant que l’Església no pot prendre partit en aquest pols entre Catalunya i Espanya. A la meva manera de veure, les respostes que alguns bisbes han donat fins ara, em sonen una mica a les excuses de mal pagador que vaig sentir a un botiguer: “nosaltres no podem significar-nos perquè a casa nostra hi entren clients de tota mena”. D’això se’n diu nedar i guardar la roba, un tic força característic dels que contraposen el seny a la rauxa. La llàstima és que de tant embolicar la troca acabarem per oblidar els termes tan senzills com s’ha plantejat la qüestió des de bon principi: per sortir de dubtes sobre el parer dels ciutadans, es reivindica el dret del poble a decidir si vol independència, federalisme o autonomia descafeïnada. Els partits haurien de maldar per explicar sense embuts cadascuna d’aquestes opcions, i treballar perquè hi hagi una gran participació a fi de que el resultat que s’obtingui de la consulta sigui determinant. Però enlloc d’això, es dediquen a enterbolir l’ambient amb mitges veritats o mentides descarades. Jo no sé, francament, si les campanes han de repicar o no a rebato el proper dia 11, però no voldria pensar que hi hagi gent a la qual els hi agradaria que doblessin a funeral. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada