Follow by Email

dimarts, 17 de setembre de 2013

TATOOS DE CAPA CAIGUDA

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes” del tatuatge per treure-se’ls que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per conveniència i a contracor, la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi i allò que havia esdevingut un símbol de llibertat, de independència i de rebel·lia en plena adolescència ara s’han adonat de més grans, quan es desesperen buscant feina, que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un digne d’identitat tan important com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable job. Quan la mà d’obra anava buscada i les empreses l’oferien a cremadent – quins temps aquells! -, si és que el tatoo no era tan espectacular o tan canalla que tombava d’espatlles, no solia ser cap obstacle per signar un contracte. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que li fessin un seguiment especial, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila. Ben al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen.


            Però sembla que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, s’ha acabat. I ara la consigna prioritària per llogar algú és mirar amb lupa qui es posen a casa. Quan es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser condició “sine qua non”. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es va fer tatuar el cos per fastiguejar els pares ara, s’està empassant l’orgull i fa cua perquè li eliminin el darrer signe de l’eterna revolució pendent. Però no es tracta de canviar la pell com les serps sinó d’una estratègia temporal, d’una mena de murrieria per despistar els perepunyetes, ja que només es fan treure els tatoos que es poden detectar a primera vista i, llevat de poques excepcions, es conserven com un tresor els gravats en altres parts dels cos que no queden a la vista, incloses les nobles. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció per arreplegar feina, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel·la. Si amb les bateries psicotècniques es poden analitzar tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata es tornaran a posar de moda: una feina bé s’ho val, pensaran els joves assedegats. Ja vindrà el cap de setmana – es diran - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en el regne d’una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per conveniència. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada