Diuen que ara hi ha més corredisses als
tallers dels “artistes” del tatuatge per treure-se’ls que no pas per fer-sen de
nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per conveniència
i a contracor, la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de
la crisi i allò que havia esdevingut un símbol de llibertat, de independència i
de rebel·lia en plena adolescència ara s’han adonat de més grans, quan es
desesperen buscant feina, que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i
que quasi s’havia convertit en un digne d’identitat tan important com el mateix
dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable
job. Quan la mà d’obra anava buscada i les empreses l’oferien a cremadent –
quins temps aquells! -, si és que el tatoo no era tan espectacular o tan
canalla que tombava d’espatlles, no solia ser cap obstacle per signar un
contracte. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que
li fessin un seguiment especial, però d’entrada no servia perquè a un candidat
se l’agafés de cap d’esquila. Ben al contrari, a la llarga es feia palès allò
que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen.
Però
sembla que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força,
s’ha acabat. I ara la consigna prioritària per llogar algú és mirar amb lupa
qui es posen a casa. Quan es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es
sortís de la capsa, torna a ser condició “sine qua non”. I per aquesta raó de pura
supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es va fer
tatuar el cos per fastiguejar els pares ara, s’està empassant l’orgull i fa cua
perquè li eliminin el darrer signe de l’eterna revolució pendent. Però no es
tracta de canviar la pell com les serps sinó d’una estratègia temporal, d’una
mena de murrieria per despistar els perepunyetes, ja que només es fan treure
els tatoos que es poden detectar a primera vista i, llevat de poques excepcions,
es conserven com un tresor els gravats en altres parts dels cos que no queden a
la vista, incloses les nobles. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar
en una selecció per arreplegar feina, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl
per una passarel·la. Si amb les bateries psicotècniques es poden analitzar tots
els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat.
I potser fins i tot signes tan decadents
com la corbata es tornaran a posar de moda: una feina bé s’ho val, pensaran els
joves assedegats. Ja vindrà el cap de setmana – es diran - per renegar dels convencionalismes
capitalistes i submergir-se per unes hores en el regne d’una llibertat tan
postissa, per cert, com mantenir les aparences per conveniència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada