ESTEM ASSEGUTS SOBRE UN VESPER

            Després d’escoltar bona part de les intervencions en el debat sobre l’Estat de la nació, he tingut la sensació que tenim sota el cul un vesper. I asseguts sobre un vesper no ens hi podem quedar, sense acabar cosits a pessigades. Per una banda, tenim la pressió d’una societat civil que s’ha mobilitzat - tipa de veure’s escarnida en la seva identitat i la seva cultura, i d’empobrir-se per culpa de mals governs, esquitxats de corrupció o de fatxenderia - per trobar una solució respectable al desballestament de l’estat del benestar, en general, i de l’estabilitat de l’economia domèstica, en particular. I per altra costat tenim les picabaralles i els tiquis-miquis d’una classe política que, enlloc d’estar atenta al clam crispat i de moment pacífic d’un poble indignat que està perdent la paciència, es miren i es graten el melic marejant la perdiu sobre un dels principis fonamentals de la democràcia: el dret a l’autodeterminació dels pobles.

            Qüestionar que es pugui exercir el dret a decidir legalment es tan ximple com voler posar baranes al paisatge o al mar. El problema és que quan se n’adonin de la seva miopia política potser el carro ja s’haurà estimbat pel pedregar. I aquesta reflexió va per tots, no només pels que posen pals a la roda de la consulta. Aquests ja se sap de quin peu calcen, en canvi el perill està, a la meva manera de veure, en com els hi costa d’entomar la complexitat del procés sobiranista aquells que, en teoria, diuen que hi combreguen. Tenint en compte que per posar el rellotge de la independència en marxa, si en la consulta prèvia hi ha una majoria inqüestionable que la recolzi com molts esperem, caldrà un lideratge ferm, insubornable i indiscutible per part de tothom. I d’aquí plora la criatura: em dona la impressió que en aquest país que voldria ser republicà, hi ha massa tarambanes que porten un rei al cos. I si qui hagi de liderar el procés de la transició no té al darrera un suport a prova de bombes, sense fissures ni travetes, durant les negociacions que seran llargues i a cara de gos, tant amb el govern central com amb una Europa que no ens ho posarà fàcil, tindrem mala peça al teler. I qui en pagarà els plats trencats, com sempre, serà qui va endegar un moviment idíl·lic amb l’entusiasme i la innocència dels somiatruites, però precisament per això net de cor i sincer: la societat civil farta de que se’n fotessin de Catalunya.