S’acabarà
algun dia aquesta pressió psicològica que, com una gota malaia, pesa sobre el
cap de determinats col•lectius de ciutadans, des de que va començar la crisi?
Rar és el dia que no degota una nova amenaça que els hi posa l’ai al cos. I
quan fins i tot governants escaldats per la seva incontinència verbal, com el
conseller Puig, s’atreveixen a assegurar que la crisi s’ha acabat, els d’aquest
col•lectiu maleit no aixequen cap, i de tan acoquinats com estan ja es resignen
a que les coses simplement no empitjorin, que ja és el no va més de la desesperació.
Un dels primers símptomes de derrota moral d’una societat és que ja no es pensi
en anar a millor, sinó que s’estigui disposat a signar perquè no es vagi a
pitjor. Si no ens volem fer trampes al solitari hem d’admetre que molts de jubilats
que ja es veien a venir una retallada de la pensió i una clatellada a la paga
extra, han respirat alleugerats quan el
govern els hi ha endinyat una llei que els hi congela eternament la paga. I
quan s’arriba a aquest estat d’ànim, francament, algú hauria de demanar perdó
pel mal que s’està fent als ciutadans que estan en més males condicions per
protestar perquè temen que si ho fan encara poden rebre més fort.
Un
sentiment d’impotència està arrelant entre les principals víctimes d’allò que
se’n deia estat del benestar, confonen els drets amb les regalies. Els malalts
crònics són bombardejats amb constants al·lusions a que la despesa que generen
els seus tractaments ensorra la sanitat pública i els jubilats, que han cotitzat
tota una vida per passar la resta sense privacions mirant de no allargar més el
braç que la màniga, sempre estan pendents de què diran comissions d’experts
creades, no per garantir el poder adquisitiu de les pensions, sinó perquè les
pensions no arruïnin les misses per pagar els privilegis dels experts i de qui
els hi encarreguen els estudis. Un país quina classe política no té escrúpols
per utilitzar els més febles com a moneda de canvi de vots, és un país que s’està
cavant la tomba. I aquí, des del caramel enverinat d’una llei de la dependència
que no era aplicable ni a Arcàdia, fins a les solemnes promeses de no retallar
les pensions, tot a estat una enganyifa perversa. Si els jubilats i els malalts
crònics fessin els pressupostos de l’Estat, de ben segur que trobarien d’on
retallar despesa pública sense afectar-los a ells. I és que tot depèn de les
prioritats i dels interessos. I els més fràgils sempre ho tindran fumut mentre
qui reparteixi no estigui disposat a prescindir de les seves rectories. Davant
l’estat de la disbauxa institucionalitzada, l’estat del benestar sempre tindrà
les de perdre. I perdoneu les molèsties!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada