LA DOBLE VARA DE MESURAR

            Diuen que totes les comparacions són odioses, però n’hi algunes que et fan vomitar. Si els protagonistes d’uns fets tan greus, com l’assalt a la seu de la Generalitat a Madrid, haguessin estat membres de partits extraparlamentaris catalans o bascos ja la tindríem armada, i les acusacions de terrorisme i les peticions de dissolució d’aquest partits estarien a l’ordre del dia. A més a més, qui no s’afanyés a condemnar els fets seria posat a la llista negra de sospitosos de conxorxa amb els àcrates o els terroristes. En canvi, han passat més de 48 hores de l’agressió i encara és l’hora que el Govern, sense embuts i públicament, hagi deplorat exemplarment l’atemptat, i ja no parlem de la caverna mediàtica, des d’on cap veu s’ha expressat amb la mala baba i rabiosa contundència com ho haguessin fet si les coses haguessin anat a l’inrevés. I malgrat sóc dels que penso que l’església no té que ficar-hi el nas en segons què, de ben segur que en cas contrari des de més de quatre trones alguns clergues s’haguessin esquinçat les vestidures. I, per descomptat, si fos a l’inrevés els autors dels fets estarien purgant als calabossos de Porta del Sol la seva malifeta. En canvi, els energúmens de Madrid ahir ja podien prendre’s un xato a la Gran Via.

            Aquesta doble vara de mesurar fa mal i és un escarni a la democràcia. I s’ha de dir ben clar i alt, sense posar-hi sordina de conveniència, enlloc de perdre el temps en l’anècdota de si algun dels agressors estava emparentat amb aquell o altre personatge perquè, per desgràcia, cada família té el seu cigró negre i prou pena que li deu fer. Deixem de banda l’anècdota, doncs, i no oblidem la categoria: la gent que va envair la delegació de la Generalitat a Madrid anaven a cara descoberta, els seus rostres varen quedar retratats a bastament i els pot identificar fins i tot un policia principiant. Aquí no hi ha presumpció d’innocència que valgui, ni s’hi val a tirar pilotes fora respecte de sota quina bandera s’emparaven. Les responsabilitats no són únicament penals, sinó que hi ha una intencionalitat política que també pesa i molt. Voler-se carregar la convivència no és un pecat venial ni tampoc, com ha gosat dir algú dels que atien l’odi, exercir la llibertat d’expressió. Mentre els responsables de l’agressió no siguin tractats com es mereixen i no se’n blasmi com es faria si fossin d’una altra corda, la credibilitat democràtica de la classe política espanyola, en general, va de capa caiguda. I perdonin les molèsties.