QUE N'APRENGUIN!

Amb tot el respecte pel poble de Madrid, que no en té cap culpa de la trepa de maldestres que pilotaven la seva candidatura als Jocs Olímpics, el paper d’estrassa que varen fer es mereix que els diguin a la cara:  apreneu-ne, sapastres! Després d’haver-ho intentat tres vegades consecutives s’hi tenien d’haver quadrat i sortir amb la lliçó ben apresa enlloc de tocar el ridícul venent la pell de l’os abans de caçar-lo. És l’estil prepotent i perdonavides d’aquesta mena d’incompetents que es posen a remenar-nos les cireres i no saben, gairebé, fer la o amb un canut. Com es pot anar pel món a vendre la marca Espanya sense tenir un nivell d’anglès suficient per fer l’article amb gràcia? Quina diferència entre el discurs fresc, elegant i engrescador d’un príncep professional i les quatre paraules llegides per uns quants viatjants de gra cuit i la caricatura de la Carmen Maura més esperpèntica! I encara tenen la barra de desbarrar que si Catalunya va sucar el melindro el 92 fou gràcies a en Samaranch que ens va fer rebaixa. No negaré el paper decisiu del president del COI, però sense en Maragall, en Joan Miquel Abad i en Pujol tocant a totes les portes decisives, tampoc no haguéssim anat gaire lluny.

I és que per tirar endavant qualsevol projecte a la vida s’ha de supurar credibilitat per tots els porus del cos, i la defensa del plantejament madrileny estava en mans de personatges arnats i tronats, sortits d’un sainet tragicòmic del segle dinou. Per contrast, i perquè n’aprenguin, que es fixin com s’han d’organitzar les coses emmirallant-se en els voluntaris que faran possible demà l’escenificació ordenada i meticulosa d’una cadena de persones donant-se les mans al llarg de 400 quilòmetres, tenint-t’ho tot ben lligat i calculat al mil·límetre. Les instruccions que l’organització està enviant a tots els inscrits en la Via Catalana és un prodigi de competència anònima, i de la suma de molts esforços sense afany de protagonisme. Només no treballant per sortir a la foto és com es tiren els gran projectes endavant. Fa dies que els líders no es troben als palaus de govern, sinó al carrer, i que el futur del país no el dissenya l’establiment emborratxat de relaxades i pintoresques copes de cafè amb llet servides per la Botella. Que n’aprenguin de la feina ben feta per uns voluntaris il·lusionats que treballen per amor a l’art, als quals no els hi cauen els anells per acceptar amb disciplina les decisions que calen perquè tots hi han participat en prendre-les.