Follow by Email

dimecres, 25 de setembre de 2013

EL SENYOR BÁRCENAS NO POT PAGAR LA LLUM

Vet-aquí que la dona d’aquest pillastre d’en Bárcenas - engarjolat per presumpte xoriço, com recordareu - ha tingut la barra de presentar un escrit al jutge demanant que li permeti disposar de 5.000 euros cada mes, dels comptes que té embargats el seu marit, perquè almenys pugui pagar el rebut de la llum abans no li tallin el subministra. D’aquest escrit es desprèn, si ens maméssim el dit, que el pobre home està pràcticament en la indigència. No caldria pas perdi ni un minut de temps parlant d’una bestiesa com aquesta si no fos que fa fastig que algú faci acudits amb el rebut de la llum, quan la majoria de llars pagaran des del mes vinent més car el consum elèctric, i moltes persones hauran de fer mans i mànigues per escalfar-se aquest hivern. Si el senyor Bárcenas no fos un pocavergonya a qui li rellisca la xusma, s’hi hauria mirat més al pidolar al jutge clemència com un pelacanyes qualsevol, ja que amb cinc mil euros se’n poden pagar molts de rebuts de la llum. I és que aquesta forassenyada demanda reflecteix en realitat una de les característiques més punyents del capitalisme: la gran diferència que hi ha entre com els rics i els pobres avaluen respectivament el mínim indispensable per sobreviure.


            Mentre uns, com en Bárcenas, “creuen” que per pagar el rebut de la llum i quatre consums corrents no en tenen prou amb cinc mil euros al mes, els altres, com per exemple els afectats per la hipoteca, “saben” que amb aquesta quantitat de diners i amb molt menys han de passar tot l’any. La demanda d’en Bárcenas, doncs, no es pot considerar com una simple anècdota perquè descriu una realitat de desigualtats que cal tenir present per entendre moviments de rebel•lia com el dels indignats i el desenvolupament de tumors socials  com un populisme avantsala de totalitarismes de tota mena. La gent acostumada a embutxacar-se sense despentinar-se cabassos de diners, no pot comprendre les angunies de persones que malgrat aixecar-se ben d’hora cada matí i de suar la cansalada fins a mitjanit, no arriben a fi de mes. Potser les desigualtats socials són irremeiables, però s’haurien de desequilibrar en favor dels més dèbils. Aquesta seria la tasca de governants responsables i amb vista. Quan no es fa així, proliferen monstres disfressats d’ànimes de càntir que pensen que el rebut de la llum costa de veritat cinc mil cuques, perquè com que no els hi costen de guanyar les misses han perdut el sentit de la proporció i, mantes vegades, el de la decència. I perdonin les molèsties!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada