Vet-aquí que la dona d’aquest pillastre d’en Bárcenas - engarjolat
per presumpte xoriço, com recordareu - ha tingut la barra de presentar un escrit
al jutge demanant que li permeti disposar de 5.000 euros cada mes, dels comptes
que té embargats el seu marit, perquè almenys pugui pagar el rebut de la llum
abans no li tallin el subministra. D’aquest escrit es desprèn, si ens maméssim
el dit, que el pobre home està pràcticament en la indigència. No caldria pas perdi
ni un minut de temps parlant d’una bestiesa com aquesta si no fos que fa fastig
que algú faci acudits amb el rebut de la llum, quan la majoria de llars pagaran
des del mes vinent més car el consum elèctric, i moltes persones hauran de fer
mans i mànigues per escalfar-se aquest hivern. Si el senyor Bárcenas no fos un
pocavergonya a qui li rellisca la xusma, s’hi hauria mirat més al pidolar al
jutge clemència com un pelacanyes qualsevol, ja que amb cinc mil euros se’n poden
pagar molts de rebuts de la llum. I és que aquesta forassenyada demanda reflecteix
en realitat una de les característiques més punyents del capitalisme: la gran diferència
que hi ha entre com els rics i els pobres avaluen respectivament el mínim indispensable
per sobreviure.
Mentre
uns, com en Bárcenas, “creuen” que per pagar el rebut de la llum i quatre
consums corrents no en tenen prou amb cinc mil euros al mes, els altres, com
per exemple els afectats per la hipoteca, “saben” que amb aquesta quantitat de
diners i amb molt menys han de passar tot l’any. La demanda d’en Bárcenas,
doncs, no es pot considerar com una simple anècdota perquè descriu una realitat
de desigualtats que cal tenir present per entendre moviments de rebel•lia com
el dels indignats i el desenvolupament de tumors socials com un populisme avantsala de totalitarismes
de tota mena. La gent acostumada a embutxacar-se sense despentinar-se cabassos
de diners, no pot comprendre les angunies de persones que malgrat aixecar-se
ben d’hora cada matí i de suar la cansalada fins a mitjanit, no arriben a fi de
mes. Potser les desigualtats socials són irremeiables, però s’haurien de
desequilibrar en favor dels més dèbils. Aquesta seria la tasca de governants
responsables i amb vista. Quan no es fa així, proliferen monstres disfressats
d’ànimes de càntir que pensen que el rebut de la llum costa de veritat cinc mil
cuques, perquè com que no els hi costen de guanyar les misses han perdut el
sentit de la proporció i, mantes vegades, el de la decència. I perdonin les
molèsties!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada