LA FAULA DE LA MAJORIA SILENCIOSA

Recórrer a la majoria silenciosa com excusa per rebaixar o contrarestar el soroll que no agrada, és com defensar-se panxa enlaire quan no queden arguments de pes. I quan aquesta excusa la fan servir polítics, és un símptoma preocupant de manca de recursos intel·lectuals i dialèctics per rebatre fets consumats, propi de gent ressentida, esbiaixada, decadent i eixorca d’idees. Però, sobretot, la majoria silenciosa és una fal·làcia impròpia del vocabulari de personés demòcrates: a l’empara de la democràcia, precisament, tots els ciutadans tenen vot i veu, i ningú pot excusar-se en el silenci, perquè la característica principal de la democràcia és que tothom té dret a expressar les seves discrepàncies parlant, enlloc de fer-ho a cops de destral. El desideràtum d’una societat demòcrata, des de les beceroles, és arreglar les diferències parlant i escoltant: parlant, per exposar a bastament el meu punt de vista; escoltant, per no perdrem ni una coma del punt de vista dels altres. Quan la democràcia s’ha de defensar arribant a les mans, per molt que ens esforcem en dir que la guerra a vegades és “inevitable”, en el fons del sac només hi trobarem la incapacitat o la manca d’interès per establir un diàleg franc i sincer.

I si quedem que la democràcia es basa en decidir mitjançant el vot lliure i secret de tothom les regles de joc, qui no parla i diu la seva quan toca és perquè no vol, no perquè no el deixin. En definitiva, perquè tothom pogués fer-ho es varen inventar les urnes. Passar pel sedàs de les urnes els projectes és l’única forma d’aplicar la democràcia al cent per cent. I qualsevol altra variant – votacions a mà alçada o exhibicions de força al carrer, incloses - no és res més que un mètode imperfecte o radicalment nul de treure conclusions equivocades sobre la forma de pensar del conjunt de ciutadans que conformen un poble. Per aquesta raó, tampoc cap manifestació, per espectacular i contundent que sigui, pot substituir el veredicte definitiu de les urnes. Ara bé, quan a la gent no li queda més remei que sortir al carrer a protestar vol dir que quelcom grinyola i si la classe política fos noble hauria de reaccionar immediatament davant un símptoma inequívoc de malaltia democràtica: quan s’ha de sortir al carrer és perquè ha fet figa el diàleg. I quan els polítics, enlloc de prendre’n nota dels moviments que s’inicien al carrer amaguen el cap sota l’ala, vol dir que la malaltia democràtica és preocupant; però quan es menysprea i es tapa el clam de la gent que protesta amb el silenci de la majoria – perquè sempre és majoria, no ens enganyem –, de la gent que es queda a casa, vol dir que el sentit demòcrata d’aquests polítics està mort, enterrat i ja fa pudor i tot. Pretendre representar la majoria silenciosa és propi de lladres de la més baixa estopa, en el fons i perdoneu-me la franquesa, dels enterramorts de la democràcia.