MALA PEÇA AL TELER

A la meva manera de veure, em penso que no és cap bona notícia la decisió del TC respecte de no prendre en consideració la recusació del seu president, instada per la Generalitat basant-se en la més que probable contaminació com a conseqüència d’una flagrant militància política. Una de les preguntes que els jutges fan als testimonis, abans de declarar en un judici, és si tenen filies o fòbies manifestes envers d’alguna de les parts que intervenen en el plet, perquè l’administració de justícia es fonamenta en la presumpció d’imparcialitat. Malament rai si en un país com el nostre, en el qual la vida política està tan embolicada i crispada que per qualsevol bestiesa es recorre als Tribunals, el màxim òrgan judicial estigui sota sospita de parcialitat. Si els magistrats que han d’interpretar la Constitució en última instància no són percebuts com un mirall d’autoritat moral, la bona convivència tard o d’hora se’n ressentirà perquè quan a l’àrbitre se li perd la confiança, inclús les decisions més encertades i ajustades a dret semblen recargolades i tendencioses. De manera que si no s’hi posa remei ràpidament, tenim mala peça al teler.

            A tothom que tingui cinc dits de front no se li podrà fer entendre que un jutge, que fins fa poc va deixar de pagar la quota a un partit, sigui la persona més indicada per intervenir en contenciosos on una de les parts litigants sigui, precisament, el partit en el qual militava fins fa quatre dies. Esclar que tothom no té els coneixements jurídics dels en teoria savis i justos membres d’aquest òrgan tan selecte i exclusiu, els quals per majoria absoluta han declarat que no veuen que sigui un indici d’imparcialitat el fet de tenir quelcom més que simpatia per un determinat partit polític. Ara bé, des de la supina ignorància del poble ras es pensen que hauríem d’acceptar el veredicte i empassar-nos l’embolada sense dir ni fava, sàpiguen que el problema rau en que massa gent comença a estar-ne tipa de combregar amb rodes de molí i vol viure en un Estat democràtic, on el sentit comú i no els interessos inspirin sempre la justa interpretació de les normes – in dubio, pro sentit comú -, i on, malgrat totes les flaqueses humanes, la dona del Cèsar a més de ser honrada ho sembli. I perdoneu les molèsties.