EL DRET A DISCREPAR

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar amb tanta educació com calgui les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir “anar en contra” ni, encara  menys, no ser lleial. Francament penso que la millor mostra de lleialtat que hi pot haver dintre una família, un partit o entre amics és que es pugui discrepar obertament, sense que ningú  ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment mutu. Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera d’imposar el seu criteri als altres, vici que considero igualment reprovable, si aquesta és la finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments intel·lectuals llurs punts de vista. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to de la discrepància sigui amorosir-la amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer” de la qual solc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.

            Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar. De fet el “Brainstorming” o pluja d’idees no és altra cosa que fomentar dintre un col·lectiu les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se envair per la ira, la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se... Llàstima que no sempre el crític es comporti, i massa vegades per desgràcia les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per atacar les persones directament pel que fa a la seva identitat, credibilitat, estil de vida o les seves creences més arrelades. Massa sovint, també, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal encoberta, en quin cas el crític per molt amic que sigui es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau en el nostre desenvolupament com a ésser humans, i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional aliena i que s’accepti o reconegui urbi et orbi que es té  tota la raó, perquè la raó sol estar molt repartida i amb les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i la convivència.