Follow by Email

dissabte, 7 de setembre de 2013

ESCONS DE PROPIETAT PRIVADA

            La recent dimissió dels seus càrrecs al partit per part del diputat José Zaragoza i la no renúncia simultània a l’acta al Congrés, torna a revifar l’etern debat sobre a qui pertanyen els escons. En un sistema electoral de llistes tancades com el nostre, l’aparell del partit se’n considera amo i senyor ja que l’acta de diputat es va obtenir gràcies a que ells varen posar el candidat a les llistes. Moltes vegades la resistència d’alguns diputats a tornar-lo pel sol fet d’estar esquitxats pel deshonor els obliga a partir peres i fugir al grup mix per conservar les rendes d’una rectoria que, entre d’altres prebendes, garanteix immunitat No és el cas del diputat Zaragoza, a qui l’aparell del partit de moment no li reclama l’escó i li permet mantenir-lo perquè, a part de treure-li tot el suc, li serveixi d’escut per parar les possibles accions legals de la fiscalia. Si el partit actua amb aquesta liberalitat perquè entén que l’escó li pertany i, per tant, en fa el què li rota i als electors que els bombin!


            Si les llistes electorals fossin obertes i cada acta de diputat correspongués a uns determinats electors amb cara i ulls, els amos de l’escó serien els que l’haguessin votat i no els buròcrates bruixots de l’aparell. En qualsevol país de tradició democràtica la simple sospita de deshonra es causa suficient per dimitir, entre d’altres raons perquè en aquests països es comença per tenir un gran respecte per la policia i la fiscalia, entenent-les com instruments necessaris de l’estat de dret i no com a repressors de les llibertats. Però això, per desgràcia, aquí no funciona d’aquesta manera i els votants d’un diputat a qui se li troben presumptes taques s’han d’empassar que els segueixi representant malgrat la seva reputació estigui macada. La causa d’aquesta diferent manera d’entendre una qüestió tan delicada rau en si s’entén o no ocupar temporalment un escó com un honor o es pensa que l’escó s’ha guanyat i mentre no es demostri blanc sobre negre la relliscada no s’ha de fer mutis per les bambolines. A favor d’aquesta tesi es retreu el cas del diputat Blanco, al qual recentment se li ha aixecat la imputació per falta de proves, no perquè estigui més net que una patena. A la meva manera de veure, un polític demòcrata no es pot permetre marejar la perdiu defensant-se panxa enlaire amb l’excusa que quan es demostri ja plegaré. Per esquitxos menors, comparativament parlant, dels que estan embolicats un nombre considerable de diputats a casa nostra, han hagut de deixar la política per sempre polítics de renom. Però, és clar, la diferència és que a fora la ètica encara és un valor, mentre que aquí es considera una carrinclonada i els remordiments de consciència cosa de puritans. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada