EL REGANY DEL CAPTAIRE

            Em sembla que ja vaig parlar-ne dels pidolaires del carrer un altre dia, confessant-vos la meva incomoditat cada vegada que algú em ve a parar la mà perquè li faci caritat, sobretot quan estic amb altres persones, cap de les quals veig disposada a fer el gest. No em sobren els diners, sinó tot el contrari: tinc de fer equilibris com molts jubilats per arribar a fi de mes, però no acabo de sentir-me bé negant una moneda a un captaire, llevat que sigui un barrut o un individu conegut a bastament per ser un pocavergonya. I és que si t’ensopeixen quan estàs amb altres persones no saps què fer, ja que si li dónes quelcom i els altres fan el longuis els poses en evidència i t’exposes a que de seguida que giris l’esquena et retallin per totes les costures, deixant-te com un estaquirot. Tampoc no és fàcil decidir la quantia de l’almoina ni determinar a qui en fas i a qui no, de caritat: en pots fer al primer que passa o als sis primers, per exemple, i pots donar des de cinc cèntims al que vulguis; però no penseu pas que l’elecció sigui poc complicada. Jo, francament, després de molt donar-hi voltes vaig decidir portar sempre mitja dotzena de monedes de 10 cèntims d’euro (unes 16 de les antigues pessetes) apunt a la butxaca, per si de cas.

            Però vet-aquí que per primera vegada m’he topat amb un pidolaire del morro fi, que no devia estar acostumat a mocar-se amb mitja màniga i que m’ha deixat parat amb un retret que m’ha descol·locat: “què vol que en faci d’aquesta misèria?” I no va afegir que me la fotés al cul, la moneda de deu cèntims, perquè amb la cara de set jutges ja ho deia tot. Això m’ha fet replantejar la meva predisposició a no passar de llarg d’una mà estesa, preguntant-me si no estava fent el sòmines amb tants escrúpols de consciencia. Volent ser solidari en la mesura de les meves escasses possibilitats, enlloc d’agrair-m’ho encara resulta que en surto avergonyit i escarnit. On hem anat a parar? Si ja em costava de separar el blat de la palla i donar carbassa, subjectivament, als que em venien amb la cantarella que passen gana i necessiten prendre’s un cafè amb llet, un entrapà o que no en tenen prou per agafar el tren i tornar a casa, ara a més a més hauré de procurar d’un cop d’ull encertar la tarifa que no fereixi l’orgull del pidolaire de torn? M’estic repensant seriosament això de repartir unes modestes monedes i fer com fa la majoria, que quan li paren la mà mira cap a una altra banda. Ja sé que potser tindré remordiments cada vegada que m’hi trobi, però qui sap si no es preferible a passar la vergonya de sentir-te com un miserable burgès acusat de voler netejar-se la consciencia amb xavalla.