No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada ben dossificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris i, en general, a tothom que fa nosa, sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, a més de la més sibil·lina i il.lustrada de collar, apartar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada per “fer creure” els rebels o tebis parroquians, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’esquizofrènia espontània d’unes quantes ànimes de càntir incapaces de plantar cara a les pressions a còpia de força de voluntat, si res més no per “fer-se valdre” com a ciutadans. L’establishment complaent i permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les cireres, ha sabut aprofitar-se, sense massa remordiments i cap escrùpol, de "la por" per mantenir els pobres d'espèrit de tota mena esclafats sota les seves botes dels aprofitats. No cal treure el bastó, sempre mal vist, quan la pressió social, moral, legals i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de “normes”, “manaments”, sentències i simples “bones costums”, dictades des del cau d’un sovint invisible i sempre misteriós “ésser superior”, pesa com una llosa sobre les voluntats i estronca tant la crítica aferrissada com la simple disidència passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de "por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantitzar els drets de la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d'ansiolìtics per dormir i sobreviure a la basarda induida interessadament des de les xarxes socials. No es tracta de cap teoria de la cospiració creure que hi ha "inteligències" a sou del poder, que es cuiden de greixar el flux intermitent de brames pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos han crescut sota el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per moltes altres raons hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure sempre amb un ai al cor. El problema és com s'aconsegueix? Com s’eduquen els ciutadans adeqüadament i es basteix aquest concepte empíric de la “força de voluntat”? El problema, en definitiva, és que tothom en sap de donar consells...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada