En època del president Bush i de les hostilitats amb Saddam Husein l’administració nord-americana va congriar una estratègia més vella que l’anar a peu: atacar preventivament l’enemic en potència per evitar ésser atacat primer. És a dir, per evitar una agressió teòrica d’un Estat o d’un individu, la teràpia preventiva consistia en bordar com un gos foll per agafar l’adversari en potència, amb els pixats al ventre. No obstant aquesta murrieria perversa, com a conseqüència d’aplicar aquesta política d’autodefensa preventiva pocs conflictes es va estalviar el món i, en canvi, un reguitzell de víctimes innecessàries varen quedar escampades arreu. Els americans justificaven aquesta política amb un simple refrany: “qui pega primer, pega dues vegades”. I tot creient-s'ho, es quedaren tan amples com tots els sàtrapes i totalitaris que en el transcurs de la història universal varen atacar ensenyar les dents per curar-se en salut.
M'hi han fet pensar en tot plegat, les noticies que els darrers dies ens fastiguejen des de tots els informatius nacionals. No posaré exemples forans, per a no posar-me de més mala llet constatant el cretinisme que ha fet perdre la xaveta a les classes dirigents, llevat de comptades excepcions per confirmar la regla generals. Com és prou conegut, a casa nostra els líders de la dreta extrema o hiperventilada fan crides als ciutadans perquè omplin places i carrers per clamar contra una amnistia, quin contingut concret i abast exacte desconeixen perquè encara s’estan lligant melics; a més a més, uns quants jutges i magistrats amb símptomes d'haver-se begut l'enteniment, inclòs el consell del poder judicial, han anticipat "preventivament" sentències contra d’una proposta de llei “non nata”; i per arrodonir-ho, patums encarcarades i tronades de l’església catòlica s'han despenjat amb terribles anatemes desqualificant un projecte d’amnistia que no s’han llegit, perquè de moment no s’ha fet públic... I un llarg repertori de opinadors de més o menys renom o prestigi, també han gosat de fer temeraris judicis de valor sobre quelcom que no ha transcendit encara a l’opinió publica. Tot plegat forma part, doncs, d'una fastigosa conxorxa de moviments de defensa preventius, "per si de cas".
El problema és que alguns dels que animen, estimulen i provoquen aquestes protestes “preventives”, no controlen el que diuen i les seves paraules, sovint xopes d’histèria i d'odi fan efecte perniciós sobre les persones que se les escolten, que no sempre saben separar el blat de la palla sinó que només falta que algú els apunti un misto al cul perquè es disparin com un coet. Els líders dels partits polítics i uns quants dirigents d’aquest calaix de sastre que anomenem “societat civil”, no mesuren les desbarrades que deixen anar en moments tan delicats i trastornats com els que es viuen darrerament. Haurien d’esser més conscients de la responsabilitat en que incorren si es deixen temptar pel sectarisme. La indignació popular, que por ésser legítima, en quan s’escapa de les mans dels que la manipulen i degenera en odi com ara, porta conseqüències inesperades. Suposo que no desitjades, però imprevisibles. Tanmateix, quan tota aquesta parafernàlia que es fa “preventivament”, per si de cas passa allò que diuen pot passar, potser voldrà dir que els polítics que tenim, del primer al darrer que abonin o no comdemnin sense embuts la violència i l'insult, no ens els mereixem els ciutadans que només volem viure en pau, dignament com a persones humanes i no com a ninots de pim-pam-pum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada