EL LAW-FARE, UN FATAL ERROR ESTRATÈGIC

 

A ningú li agrada trencar plats bonics, però a vegades no queda més remei que fer-ho; sobretot des d’un blog que presumeix d’oferir als seus seguidors “reflexions netes de pols i de palla”. Em sembla que aquest compromís l’he mantingut escrupolosament des del primer dia, malgrat algunes vegades hagués estat millor que em fotés la llengua al cul, perquè opinar honestament de les coses no està gaire ben vist. Més aviat això d’escriure “sicut rajat”, es desaconsellat pels que viuen de nadar i guardar la roba. Però, em vanto que sempre he opinat sense embuts, per exemple, sobre l’anomenat “procés” – sobretot d’ençà de la conversió de l’Artur Mas a l’independentisme per despit als que l’havien llençat a la “paperera de la història” – i de la mateixa manera que la DUI la vaig considerar un error estratègic, avui també recalco que fer entrar amb calçador als pactes d’investidura la qüestió del LAW-FARE, ho considero no només una cagada estratègica sinó un altre error històric.

Perquè se m'entengui exactament què vull dir i que no m’agafin el rave per les fulles en una qüestió tan delicada, considero que si bé estava totalment justificat políticament i democràtica la convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre – en vistes que el govern negava el dret dels ciutadans a votar què volien ser de grans -, trobo que el president Puigdemont es va passar de frenada en declarar unilateralment la independència, per desdir-se’n al cap de pocs segons, i sobreto en fer-se palès que en cas d’haver mantingut la declaració, per implementar-la el més calent estava a l’aigüera, començant per les infraestructures més elementals. En aquell moment tan greu, no es van escoltar els parers de gent entenimentada - veus carregades de raó, d'aquelles que es fan callar perquè molesten - algunes amb tanta experiència com la del lehendakari Urkullu, que varen desaconsellar al president de deixar-se arrossegar pel radicalisme. ¿S’hagués aplicat el 155 només per convocar un referèndum? Potser sí, perquè d’un Estat jacobí i cafre se’n pot esperar qualsevol disbaratr, però qui sap si la barroera intervenció de l’autonomia hagués estat més complicada d’explicar als socis europeus, només com a resposta a exercir el dret a votar.

En fi, ha plogut molt des de llavors encara que les seqüeles de la repressió no hagin afluixat gens. Precisament perquè tot plegat està molt tendre, a la meva manera de veure, malgrat l’amnistia estigués agafada amb pinces, sobretot en quan a l'abast dels serrells, podia perfectament tirar endavant per molts ulls de polls que se sentissin trepitjats, perquè estava justificada com a gest polític necessari per restaurar almenys una treva política i passablement estable entre Catalunya i Espanya. Si Junts simplement s’hagués adherit al pacte a que havien arribat els socialistes i podemistes amb ERC tres dies abans, la proposta d’amnistia potser hagués espernegat molt menys. Però en tensar una mica més la corda - per marcar exclusivament paquet els de Junts amb els seus cosins germans republicans - forçant una referència ambigua a comissions parlamentaries de control de possibles casos de LAW-FARE, em sembla que la varen vessar. Qualsevol pagès del meu poble sap des de temps reculats que no es pot matar tot el que és gras. Val més anar a poc a poc i fer bona lletra. Això vol dir que els greuges que insinua el LAW-FARE són imaginaris? Esclar que no! Tots tenim clar el què ha passat en matèria de repressió i d’escarni judicial al sobiranisme, però a la taula de negociació política segurament s’havia d’anar amb més compte, murrieria i pragmatisme. Fins i tot, era aceptable guardar-se algun roc a la faixa per més endavant en comptes d'abocar tot el sac de cop. Ho sento si he trencat plats bonics, però si no ho dic rebento!  I la raó de ser d’aquest blog ja no tindria cap sentit.