diumenge, 5 de novembre del 2023

CALEN MÉS EDUCADORS QUE ESCARCELLERS

 

Tots els problemes de la societat tenen arrels enfonsades en masses conductes rutinàries, d’aquelles d’anar passant com es pugui que demà serà un altre dia i el darrer ja tancarà la porta. Per desgràcia, massa sovint els que haurien de prendre les decisions adequades per estroncar d’arrel, per exemple, la delinqüència reincident i crònica, sembla que cada vegada es dediquen més a esporgar les branques que fan nosa dels arbres ja desenvolupats, en comptes de regenerar les arrels malaltes o de trinxar les podrides. I és que quan es generalitza sobre la inseguretat ciutadana, no es para massa atenció en que la delinqüència del dia de demà la incuben els rampells d’incivisme d’avui. Tanmateix, no es vol considerar com a causa probable del càncer de la delinqüència formal el fet que quasi dos milions i escaig d’adolescents, en edat de formar-se com a persones de profit i pujar tan drets com els ciutadans que l’establishment voldria, no disposen de les condicions ambientals indispensables per arrelar sense vicis ni malformacions: ambients familiars estructurats, perspectives d'un lloc de treball estable, remunerats dignament, per independitzar-se en una vivenda on realitzar-se com a famílies, i tenir temps lliure per a les seves aficions o, inclús, per col·laborar amb la societat en actes solidaris.

Si aquestes mínimes condicions on consolidar un projecte de vida engrescador i segur no fossin aprofitades, llavors sí que els rebecs podrien considerar-se delinqüents, sense cap mena de consideracions ni atenuants, i castigar-les amb tota severitat. I no em sortiu amb el ciri trencat de que és demagògic atribuir a la manca de feina i de caliu familiar la culpa de la delinqüència. Quedi clar, no defenso en cap cas que aquests factors negatius justifiquin viure al marge de les normes de convivència, però no podem fer veure que no la condicionin. I molt, a la meva manera de veure! ¿Quan deu fer que aquells a qui jo sovint em refereixo com a “persones carregades de raó”, sovint obligades a callar per l'establishment panxacontent, advertien dramàticament que mancaven recursos a manta per construir centres de rehabilitació amb cara i ulls dedicats a drogoaddictes, aprenents de pispes o inadaptats en general? Uns centres de rehabilitació que no fossin simplement presons o penitenciaries. Però, ca!, mentre els polítics es barallen per bajanades enlloc d'aturar la compra d'armament inutil i criminal, no troben temps ni voluntat per dotar de diners suficients per reconvertir les presons i també alguns hospitals psiquiatrics en uns establiments eficients, que servissin, més enllà de per purgar un delicte o marginar un malalt del cap, per recuperar les persones recloses com autèntics ciutadans amb tots els seus drets i obligacions, enlloc de consentir que els temps en presó serveixi per “fer màsters” en delinqüència criminal. Potser els polítics que pretenen eliminar l'incivisme i la delinqüència a mastegots, s’haurien de plantejar si a les presons que tenim no falten bastants més educadors preparats en rehabilitació en comptes d’escarcellers ensinistrats només per reprimir rebequeries i trampejar la dependència d'una professió que cada vegada els hi repugna més. Em temo que pel mal cap d'una classe política entretinguda i preocupada només en els seus interessos corporatius, que enlloc de posar fil a l’agulla als problemes socials de fons i que realment preocupen al poble, acumulem unes quantes generacions perdudes i gairebé irrecuperables de persones, perquè de les arrels del problema social que hi ha al darrera ningú se n’ha preocupat. I no par-lo dels centres d'insersió d'adolescents immigrants que són una vergonya colossal i una bomba de rellotgeria que qualsevol dia ens esclatarà sota el cul, mentre els polítics continuaran discutint pel sexe dels àngels.      

 

2 comentaris:

  1. Bonissima reflexió
    Un arbre es forma des de petit.
    Quan es gran ,per molt abonament que s'hi posi dificilment dóna el fruits que un desitja o seria desitjable..

    ResponElimina
  2. Fa patir, deixar aquest mon tan desmarxat a les generacions futures.

    ResponElimina