Francament, després de llegir l’embastat de memòries “Molts o Ningú”, escrit per Clara Ponsatí, exactament la segona part del llibre, des de les planes 43 a la 78, dedicada a reflexionar sobre l’anomenat “procés”, i les jugades de Puigdemont en la partida política entaulada entre Catalunya i Espanya en aquella època, em desvetllà no només la curiositat sinó que em confirmà les meves sospites intuïtives sobre determinades estratègies i moviments de fitxa al tauler. Ponsatí procura no enlluernar el lector del seu testimoni amb les freqüents hipèrboles emmascarades de patriotisme que embolcallaven els relats oficials sobiranistes, en els quals sovint l’èpica s’imposava en la parròquia fidel massa descaradament a la realitat. La quasi mítica fe que tenien els ciutadans ilusionats en la capacitat de lideratge i de carisma polític de l’expresident i tota la seva cort, per exemple, se m’ha esbocinat després de llegir la descripció que en fa de tot plegat, des d’un privilegiat observatori entre bambolines mateix, una observadora impenitent i insubornable, de la categoria intel·lectual de Clara Ponsatí. Les seves reflexions les va escriure a les poques hores d’ésser convidada a formar part, per sorpresa i per exigències estétiques i paritàries, del govern de la Generalitat. Pocs dies abans de fer el ridícul després del coitus interruptus d'una declaració unilateral d'independència, delatora d'una més que vergonyosa impotencia patològica dels aprenents de pares. Llavors, Ponsatí va escriure sobre en Puigdemont: “...és un home difícil de descriure. No es comunica gaire. No pregunta. És un tio astut. El president no va acabar els estudis universitaris, però això no li ha impedit ser una persona culta. Molt culta. Té al cap la cultura catalana amb precisió; ho ha llegit tot. I segueix llegint. Puigdemont parla molt bé. Molt. Té una habilitat dialèctica brutal. Quan fa discursos, tu te l’escoltes i penses: ”Bravo!”. Però quan passa un temps i et preguntes: “Què ha dit?”, no sempre tens clara la resposta. El discurs llisca tan bé que et despista i et deixa sense saber del tot què està proposant. És l’estil dels aforismes Puigdemont, sentencies ben lligades, piulades incisives, que encerten el diagnòstic del moment i sintonitzen de ple amb la intuïció popular. Parlar bé és un gran do, per a un polític. Però bastir una estratègia i exercir un lideratge demana més que carisma, intuïció i comunicació; requereix treballar en equip, triar bons col·laboradors, confiar-hi, delegar i fer seguiment i, sobretot, requereix decidir, i manar... Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees. Davant d’una situació imprevisible, el primer que cal és que la gent pensi. I això no ho teníem... Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc...”
Us recomano recrear-vos-hi, doncs, en aquest testimoni de Clara Ponsatí, ja que no es tracta de cap esvalotada, hiperventilada o indocumentada criatura oportunista o sensacionalista. La Ponsatí no té pèls a la llengua, de ben segur, però al revés d’altres polítics o personatges públics que parlen pels colzes a la primera oportunitat de trobar qui se'ls escolti, ella abans de badar la boca, pensa i rumia el què i el com dirà les coses. Avui que tothom va de bòlit especulant sobre la tornada mediàtica i potser esperpéntica d'un Puigdemont a contrapeu de la realitat, potser disfressat d’oracle, de mesies o de salvador de la pàtria, a l’empara d'una claca tòxica que li alimenta i aplaudeix les seves perilloses derivades polítiques delirants, molts patim sospitant que el seu retorn amb calçador, enlloc de contribuir a refradar l'ambient polític enrarit i atemperar la crispació, en facilitar un govern que es posi a treballar d'una vegada en benefici del pobre poble estomacac, serveixi només per fer més trencadissa entre el sobiranisme militant i les diverses sensibilitats colaterals. En qualsevol cas, la seva aposta per rebutjar la investidura del botifler Salvador Illa, abocant el país a una repetició electoral, a part de no respectar el principi democràtic de que els socialistes varen derrotar l'independentisme en les darreres eleccions, no engresca ningú que tingui un dit de front aquesta falornia de tornar a votar, i només li compren a Puigdemont quatre iluminats que somnien girar la truita fent volar coloms. Però. esclar, com cridava al vent ahir, el problema de tot plegat rau en que en ple deliri tota aquesta trepa ha llencat a la bassa el poc sentit comú que ens cal tots per sobreviure a la misèria de la classe política que "okupa" i menysprea la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada