MALAMENT SI RENYEIXES AMB TU MATEIX

M’estic adonant, potser d’ençà que m’he fet gran i tinc més temps per fer barrila i badar, que massa gent sembla viure amargada, com si estigués de morros amb ella mateixa. Tanmateix, em preocupa que l’única semblança entre els que pateixen aquesta mena d’inestabilitat emocional és que un nombre significatiu – i al meu parer inquietant - dels que estan emprenyats amb ells mateixos fins no fa pas gaire figuraven, com si diguéssim, al cens de la classe mitjana que després de l’enèsima patacada econòmica va, francament, de capa caiguda camí de la depressió i de la dependència d’ansiolítics. Aquesta constatació em porta a arriscar una primera hipòtesi: ¿és possible que mentre aquesta gent creia tenir més o menys resolta la vida, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos per aixoplugar-se en una vida interior ferma, per si de cas venien maldades i se sentien sols?  

I és que no entendre’s amb un mateix, no trobar un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense abaixar la vista en sentir-se decebuts per la realitat del pas inexorable del temps, quan s’està trist perquè totes ja no ponen pot portar a la desesperació o, el que és pitjor, a prendre decisions a la rampellada. Si hom no s’ha bastit una vida interior capaç de fer-li d’aixopluc quan pinten bastos. Conrear vida interior no vol pas dir ésser un introvertit egoista ni fer vida contemplativa; a la meva manera de veure, la definició més exacta de vida interior seria l’estat d’ànim que permet no avorrir-se encara que s’estigui més sol que la una, ni envejar res dels demés perquè hom percep l’autoestima a flor de pell. És a dir: que no necessita manllevar cap crossa per tirar endavant. Em temo que davant el panorama que tenim i el futur que ens espera en un món governat per impresentables hiperventilats, es miri cap on es miri, si no ens surt de la panxa la capacitat de reacció, la voluntat de tirar endavant i d’adaptar-nos a les noves circumstàncies el millor que es pugui, mala peça tindrem al teler. L’autoestima, tal com jo l’entenc, es basa en tenir una bona entesa i una bona opinió d’un mateix. El problema és que mantenir sempre un bon rotllo amb nosaltres mateixos no s’aprèn a cap escola, ni a cap església, ni vacunant-vos contra la misantropia. Només depèn de tenir força de voluntat i una bona reserva de principis i valors. Tingueu-ho en compte, perquè ens farà falta veient com cada dia, per una cosa o per una altra, l’ànima ens cau als peus.