Sembla, si fem cas de tota la xerrameca que s’escolta aquests sobre el fenomen de la immigració, com si tota la qüestió es pogués resumir en dues opcions: acollir els immigrants legals o expulsar els il·legals. I per desgràcia la qüestió no és tan simple. A la meva manera de veure, quan un país aposta tota la política immigratòria a acollir, amb els braços oberts i un somriure als llavis, a tots els forasters que creuin les seves fronteres “legalment” abans hauria d’haver fet els deures perquè el bon propòsit de l’acolliment no acabi com el rosari de l’aurora. És a dir: que s’està en disposició d’oferir de forma estable als acollits una feina que els permeti viure sense dependre de subsidis, un lloc on viure dignament a la mesura de les seves possibilitats i l’accés en les mateixes condicions que els natius als serveis bàsics: sanitat i educació.
En el cas d’Espanya en general, inclosa Catalunya mal que ens requi reconèixer-ho, no s’està en condicions de garantir cap d’aquestes condicions inevitables, ni de bon tros. Llavors, ¿com es pot fardar amb tanta banalitat de societat acollidora, si les administracions públiques són incapaces de bastir les infraestructures indispensables per facilitar una política d’acolliment com cal? No entrarem en detalls, perquè en tenim proves davant del nas de que el més calent està a l’aigüera. Potser que des d’aquesta realitat i aplicant-nos una certa dosi de pragmatisme analític no contestem aquesta pregunta: ¿és possible que una part de la immigració legal que no sabem com acollir dignament, acabi caient en mans de l’economia submergida i temptada per la delinqüència?
I pel que fa a la immigració il·legal, és evident que si som tan maldestres per acollir la legal que no queda més remei que l’expulsió, ¿perquè els partits no desen les seves diferències i picabaralles quotidianes per consensuar una política d’Estat que reguli aquest llast tan econòmic com social? Mentre no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats sobre una qüestió tan penosa, de comú acord amb la Comunitat Europea i amb la Comunitat africana tolerant amb les màfies que trafiquen amb la misèria de la gent, per embarcar refugiats deixats de la mà de tots els déus a jugar-se la vida per un mar traïdor cap un paradís utòpic, tenim mala peça al teler. Punt i apart mereixen els refugiats menors d’edat, que tractem a baqueta des d’unes institucions sense recursos i sobrepassades per l’acumulació de necessitats. Tot plegat, una vergonya i perquè tots els polítics que desbarren cada dia sobre el problema de la immigració sense tocar de peus a terra s’ho facin mirar.
Nota: aquesta reflexió la podeu
trobar al blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” simplement entrant-hi des de Google,
amb tota comoditat i sense interferències de hackers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada