PARLEM DE SOLIDARITAT?

 

Al meu parer, hi ha massa practicants d’una mena de solidaritat com si diguéssim de conveniència o d’aparador; i això passa perquè alguns confonen el “colze amb colze” amb els menys compromesos i, segons com es miri més gratificants i productius, “copets a l’espatlla”. Hi ha qui es planteja, també, la col·laboració en un acte solidari com si es tractés de participar en una representació en la qual el públic – això sí, quan més nombrós i encaterinat millor - aplaudeixi bocabadat el seu altruista gest. Finalment, hi ha qui, en definitiva, s’ha convertit en un professional, no dic de mala fe però tampoc desinteressat del tot, de la solidaritat en abstracte. I és que, encara que costi de creure, hi ha qui viu i nodreix la seva autoestima de predicar als altres com s’haurien d’estimar i ajudar amb tothom. La llàstima és que bastants d’aquests que donen tants de bons consells dient-te que has de fer, en general poc donen exemple  explicant exactament com es comporten ells.

Tanmateix, en aquest escenari de la solidaritat n’hi ha uns – d’actors - entre il·luminats i romàntics encartonats, que es miren això d’ésser solidari com si fos una mena de joc de la repartidora. Els coneixereu perquè sovint surten amb ciris trencats, venent utopies a cabassos o fent volar coloms a cada cantonada, a benefici d’inventari. N’estic segur que la majoria s’ho creuen el què prediquen convençuts, no pas enganyats malgrat a vegades ho sembli; més aviat diria que bastants pertanyen a la colla dels que no toquen gaire de peus a terra i que tenen molta terra a l’Habana. Però, almenys, no em fan tant de fàstic com aquells que prediquen allò que no creuen, amb tota la barra del món. Als que confonen solidaritat amb repartidora de vals de compra o petits lots, francament jo només els hi retrec una cosa: que no hagin aprés que la primera condició de la solidaritat ben entesa, consisteix en “donar” sense esperar “rebre” res a canvi. I que una conversa té a vegades tant o més valor que un donatiu. Què voleu que us digui? Trobo a faltar aquella vella bona costum – segur que els progres la titllarien de “carca” o potser de quelcom pitjor – de fer una bona obra cada dia. Si cal, al primer que passi o pari la mà.