No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada i ben dosificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris en potència i, en general, a tothom que fes nosa. Sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, sibil·lina i il·lustrada de collar, bandejar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada des del poder per “fer creure” els rebecs o tebis ciutadans, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’establishment que jo definiria com una colla d’esquizofrèniques ànimes de càntir, incapaces de plantar cara a les coaccions o suborns a còpia de força de voluntat i sentit comú, si res més no per “fer valdre” la seva opinió discrepant.
L’establishment complaent i
permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les
cireres i permetin arreplegar les engrunes dels festins, ha sabut aprofitar-se,
amb pocs remordiments i sense cap escrúpol, de l’espantall de "la
por" per mantenir els pobres d’esperit de tota mena, esclafats sota les
seves botes dels aprofitats. No calia treure el bastó, sempre mal vist, quan la
pressió social, moral, legal i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de normes,
reglaments, sentències o simples manuals de bones costums, dictades des del cau
d’un invisible i misteriós posseïdor la “l’autoritat superior”, pesa com una
llosa sobre els esporuguits i estronca tant la crítica militant com la simple dissidència
passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de
"por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en
la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantir els drets de
la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més
gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d’ansiolítics
per dormir i sobreviure a la basarda induïda interessadament des de les xarxes
socials.
No es tracta de cap teoria de la conspiració
creure que hi ha "intel·ligències" normals i artificials a sou del
poder, que es cuiden de greixar l’abocament constant a les xarxes de
brames pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos s’han fet gegants
aplicant el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant
treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi
climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça
d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix
però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per
moltes altres raons, hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure
sempre amb un ai al cor. El problema és com ho aconseguirem? Com educarem, per exemple, els aprenents de ciutadans
en l’esperit empíric de la “força de voluntat” per pensar i actuar amb sentit
comú? Perquè, en definitiva, tothom en sap de donar consells, però qui li posa
el cascavell al gat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada