EUROPA I EL MÓN ENS MIREN, DE VERITAT?

 

En el transcurs de les manifestacions més o menys civilitzades que s’han succeït els darrers dies, sobretot a Madrid, s’han sentit un reguitzell de frases fetes tan peregrines i poc originals com aquestes: “Europa ens mira!” Cada vegada que en plena eufòria d’un assaig de revolta, els seus manxaires surten amb estirabots d’aquesta categoria, se m’acudeixen immediatament dues reflexions de pissarrí. La primera, els que repeteixen una i altra vegada aquesta cantarella de que Europa ens mira, saben exactament de què parlen i què estan insinuant?  O simplement, reciten com lloros allò que els va cridar l’atenció alguna vegada o que han aprés de memòria, a còpia de sentir-ho repetir als seus amos? La segona, estan segurs els que s’esgargamellen pel carrer fent afirmacions tan rotundes, que efectivament Europa o el món estan pendents de la cridòria que s’escolta als carrers i places espanyoles?

Jo diria que no siguem tan ingenus i carrinclons com per pensar que, en el suposat cas que Europa o el món ens mirressin, servís d’alguna cosa per resoldre les nostres batusses i renyines internes. Per molt que ens miressin, no esperem ni d’Europa, ni del món en general, cap gest d’empatia que vagi més enllà d’unes bones i diplomàtiques paraules. En part, perquè a tothom li fa mandra d’intervenir a casa dels altres, llevat que no sigui per treure’n alguna cosa de profit per emportar-se’n a casa seva o, qui sap si només per equilibrar la balança de les influencies estratègiques i polítiques. Si tota una ONU, el paradigma i garantia de la pau i de l’ordre mundial, no ha sabut o no ha pogut parar els genocidis que s’han produït només aquesta darrera meitat de segle a diferents indrets, sense anar més lluny en una Palestina massacrada cada vesprada sense misericòrdia ni proporcionalitat, creieu que a Europa li preocupa de veritat la qüestió de l’amnistia per als independentistes catalans?

Prou problemes interns tenen cadascun dels països europeus perquè els hi treguin la son les nostres picabaralles regionals. Fa encara no un any que França cremava cada cap de setmana pels quatre costats, segrestats els seus carrers per les violentes “armilles vermelles”. Tot el món s’ho mirava, però deixava que les brases s’apaguessin per si soles. Desenganyeu-vos-en: si els nostres problemes ens els ha de resoldre Europa, anem ben arreglats. O posem seny per conviure respectant-nos mútuament o tenim mala peça al teler. I, per cert, a Madrid que no tremolin tant per si els ultres encerclen el Congrés per escarnir i escagarrinar la democràcia. Fa sis anys, el Parlament català ja va viure l’experiència de que els diputats haguessin d’entrar-ne o sortir-ne – inclòs el president de la Generalitat – amb helicòpter i quasi d’amagatotis. I tot aquell espectacle vergonyós no va pas desvetllar la solidaritat del món, ni la d’Europa, ni menys la de Madrid. Curiositat i morbo potser sí, el que vulgueu; però poca cosa més. I en algunes latituds, ni aigua per apagar el foc van oferir.