EM RENDEIXO, DEFINITIVAMENT!

Els que em seguiu al blog des de fa temps, recordareu que fa uns mesos vaig decidir baixar la persiana, després que la indiferència dels responsables de Facebook respecte a les meves denuncies d’assetjament va permetre que uns pirates informàtics envaïssin el blog; primer, molestant els lectors (una mitjana de 1.500 diaris segons els comptadors administrats per la pròpia xarxa social), interferint en els comentaris que publicaven els lectors de les reflexions i, després, bloquejant el meu compte amb tanta mala bava que quan vaig intentar recuperar-lo, seguint al peu de la lletra el protocol previst per Facebook per rehabilitar un compte, resulta que la contrasenya que m’havien d’enviar al meu telèfon, no la podia rebre mai perquè el número de telèfon que sortia per defecte – i que no tenia cap opció de modificar – no corresponia al meu mòbil sinó al d'un tal José Velasco, domiciliat a Miami, segons vaig esbrinar gràcies a un amic informàtic. Tots els informàtics que vaig consultar em varen assegurar que tenia mala peça al teler per rehabilitar el compte i que no era l’únic usuari que m’hi havia trobat en un atzucac com aquest.

Vaig deduir, llavors, que el problema podria ser que el blog – que vaig crear l’any 2011 sense cap ajuda i aprofitant les eines proporcionades gratuïtament per Facebook per vincular-ho al meu compte – potser havia crescut massa i que d'acord amb els protocols de Facebook no ho podia permetre, suposo perquè tot ho havia fet sense autorització explícita d’ells i, sobretot, sense paga’ls-hi res pel servei. Convençut de la meva indefensió i ja que la única alternativa que m’oferien els informàtics consistia en començar de zero o crear una pàgina web com Déu mana, vaig considerar que era massa complicat tècnicament per la meva edat i vaig preferir deixar-ho córrer.

No obstant aquesta primera resignada i potser precipitada renuncia, remenant vaig trobar la manera d’aprofitar l’estructura del blog que em permetia seguir publicant les meves reflexions diàries, malgrat en no poder-lo vincular amb cap compte en vigor, no podia intercanviar opinions amb els lectors ni saber qui era que em llegia. A més a més, ja no podien seguir-me a través del meu compte sinó entrant directament al blog. Però ja m'estava bé, si podia seguir publicant les reflexions. Ja en tenia prou per matar el cuc i així he anat tirant durant una temporada. Alguns lectors que havien trobat la manera de deixar-me un comentari, si bé jo no podia ni acusar-ne rebut, almenys rebia els seus comenaris. Però, des de fa un parell de setmanes ara ja ni tan sols puc saber qui escriu els comentaris perquè, de cop,són anònims. Enlloc de figurar-hi el nom ara resulta que Facebook em fa arribar aquests comentaris sota aquest epígraf: “un desconegut ha escrit...”. De manera que he dit: PROU! Ja ni m’interessa esbrinar l'origen i la raó de tot plegat. Em rendeixo, definitivament. Plego, i aquesta vegada per sempre. Qui m’hagi sabotejat aquest mitjà artesanal que m'havia engiponat per compartir reflexions com si encara escrigués en un diari, s’ha sortit amb la seva. Però, s’ha acabat! Només em sap greu per aquelles persones que em seguien, sense cap altra pretensió per part meva, com us he dit, que matar el cuc de periodista i escriptor, encara que sigui de tercera divisió, que porto dintre i al qual mai renunciaré. No cal que em contesteu res, tampoc ho podria llegir.