Sí, perquè si enlloc de sobreviure a l’atemptat n’hagués estat víctima, avui tindríem muntat un sidral de ca l’ample, justament a les poques hores de tot l’enrenou mediàtic a l'entorn del pacte Puigdemont-Sanchez, fent safareig de les especulacions més esperpèntiques i malintencionades que van començar a circular. Només cal repassar el matiner tuït d’una de les “castanyeres” més peculiars de la política espanyola, la indescriptible saltimbanqui ideològica Rosa Diez, acusant directament a Sanchez i al PSOE i, de resquitllada al pacte de l’amnistia, de ser-ne una mena de pares intel·lectuals. Però, per sort, el senyor Vidal-Quadras no hi va deixar la pell ni va perdre el coneixement, i en un gest que l’honra, ates el delicat moment en que es van produir els fets, va dirigir les perquisicions de la policia envers una pista inesperada: un sicari pagat pel règim dels aiatol·làs, que havia declarat persona non grata a l’ex-vicepresident del Parlament Europeu perquè durant el seu mandat havia denunciat Iran com un país no gaire amic dels drets humans, sobretot pel que fa a les dones. Per altra banda, els al·legats al tirotejat s’han referit a que la primera campanya electoral de Vox va nodrir-se de generoses aportacions – via Vidal-Quadras, un dels fundadors del partit d’ultradreta – munyides per un agraït Comitè d’opositors als aiatol·làs.
Si aquesta pista es confirmés, les altres especulacions no tindrien cap sentit i, per tant, no servirien per escalfar els carrers una mica més. Fixeu-vos, doncs, com n’és de temerari i irresponsable atiar conflictes sensibles amb apel·lacions i proclames animant la gent a sortir al carrer a fer gresca “per puto patriotisme”. Enmig d’un ambient tan reescalfat, qualsevol incident casual pot convertir-se en el misto que cali un foc terrible. I és que quan en comptes de ciutadans exercint el seu legítim dret de manifestar-se i protestar, el carrer s’omple de massa incontrolada, que encaputxada o a cara descoberta proclama el seu fastigós supremacisme excloent i totalitari, de la marca que sigui, pinten bastos. Quan aquestes masses incontrolades resulta que són justificades inclús estan acomboiades en les seves trapacèries antisistema o incíviques. per polítics de partits parlamentaris, amics meus això es símptoma no de que el país (o la pàtria) es trenca, sinó de que el sistema democràtic que tan costa de bastir - i que mai quedarà perfecte del tot, precisament perquè s’han de lligar tants de melics i la perfecció és impossible - està en risc de fer-se miques. Sé que s’hauria d’impedir aquest fracàs democràtic, però, francament, no sé pas com. Ara sí: d’una cosa n’estic convençut, és que només emprant la força pública i estomacant tot el que convingui els més radicals de la xerinola, no aconseguirem pas que sortint de matinada arcs de sant martí de la pau. La pau que és conseqüència de buscar la convivència, només pot aconseguir-se a base de “posar seny” tots plegats. Per desgràcia, em sembla que molts dels dirigents polítics, socials i de l’establishment en general i d'arreu del món, el dia que a l'escola s’explicava aquesta assignatura – de posar seny – varen fer campana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada