QUAN LA CONFIANÇA FA FÀSTIC, BONA NIT CARGOL

 

Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals o de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos d’allò més ximple. En la majoria de vegades, com a conseqüència d’una manca de franquesa en la relació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar aquells maleits “m’han dit que havies dit”, abans no et facin una bola al païdor, provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. En general, els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de desobstruir les tergiversacions si entre les parts hi ha un mínim de confiança mútua, són el virus que estronca i ofega infinitat de connexions més o menys ben intencionades i sinceres, fins que algú no les emmetzina escampant zitzània a tort i a dret, sense cap fonament honest. Pareu atenció que qualsevol vincle, lligam, harmonia, festeig o complicitat – incloses les coalicions de partits polítics per repartir-se el poder plegades – si no es basen en la confiança dels uns envers els altres, sense mirades de reüll ni suspicàcies malaltisses – tard o d’hora van de mal borràs. La franquesa i la claredat han de ser tant més fermes i decidides com sigui d’important l’empresa o la fal·lera que duguin entre mans; ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança entre les persones que hi intervenen fa fàstic. I això no només passa en tots els nivells socials, també ho sent el poble que es desenganya de qui i de com se’l governa.

A la meva manera, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una relació sentimental no facin figa com perquè els pactes polítics entre interlocutors de diferents ganyes arrelin. En aquest darrer exemple, sobretot és important i gairebé imprescindible que l’interès general de les persones passi per davant de qualsevulla altra conveniència, si no es vol que la relació acabi com el rosari de l’aurora. A la història hi podem trobar grapats de testimonis de que, inclús pactes d’Estat entre països no gaire amics, varen reeixir gràcies a que els intermediaris tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos, és fonamental per cantar victòria. I allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, al meu parer, una entelèquia inventada i explotada pels que abonen la tesi de que, en matèria de relacions humanes, dona més bon resultat l’ambigüitat calculada que no pas desfer els equívocs a les beceroles, abans no creixin i empudeguin tot el que toquen.