Ja sé que molts poden titllar de demagògica aquesta reflexió d’avui, però, francament, en un món tan materialista com el que vivim, en que tothom està pendent de la pela i en el qual resulta que tot té un preu, fins i tot els impossibles, crec que per acabar amb la mandra de prendre decisions que s’han de prendre per obligació contractual, la millor política consistiria en tallar l’aixeta de la pasta gansa, advertint que qui no faci la feina compromesa no cobrarà un ral fins que no s’espavili. Llamp me mau!, ja veuríeu com s’acabaria tanta mandanga i tothom aniria a la idea. Per exemple, s’acabaria la patxoca dels polítics que, un cop asseguts a l’escó del respectiu Parlament o a la cadira del seu Ajuntament, fastiguejen la paciència i la bona fe dels ciutadans que malden perquè es posin a governar, complint i desenvolupant les promeses electorals amb que varen escalfar les braguetes des dels mítings. O potser també es traurien la son de les orelles aquests parell de dotzenes de “juristes de reconegut prestigi”, designats pels partits polítics per asseure`s al Consell del Poder Judicial i desencallar una administració de justícia que fa fàstic, que es toquen els ous enlloc de posar-se a fer la feina, perquè són incapaços de posar-se d’acord per designar qui dels membres del Consell ha de presidir-lo. Es veu que si no troben president, aquella colla de ganduls no es posaran a fer la seva feina, ni mouran un paper perquè els ciutadans gaudeixin d’una justícia com Déu mana. Doncs que se’ls suspengui de sou mentre no es guanyin les garrofes! Si no són capaços de fer la seva feina, que no segueixin xopant de la mamella! Vet-aquí la solució de tanta barra i escarni a la ciutadania!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada