TREURE NOMÉS LLAST NO SURT A COMPTE

Suïssa i Bèlgica han obert la caixa dels trons volent posar ordre a la barra lliure de la immigració. I tot fa pensar que més d’un altre país europeu fervent receptor de mà d’obra barata s’apuntarà al carro dels que han desenterrat principis arnats – “primer per als de casa” - que poden tenir derivades perilloses. Perquè d’aquí a la xenofòbia hi ha un pas. Mentrestant, a Lampedusa i a Ceuta i Melilla, gendarmes italians  i espanyols fan mans i mànigues per impedir el devessall de desgraciats que fugen dels seus països amb una mà al davant i l’altra al darrera, expulsats per la guerra o per la fam. La consigna de l’UE als  governs del sud d’Europa per on es cola el principal flux migratori d’africans és impedir com sigui que canviïn de continent, quan l’única política acceptable del primer món per eradicar aquesta sangonera de persones miserables seria procurar, precisament, el contrari: que aquests pàries no tinguessin d’abandonar els seus països. Però l’Europa tan civilitzada i humanista no mou un dit en aquesta direcció i es limita, com a màxim, a donar suport a campanyes puntuals i benintencionades de subvencions a fons perdut que només serveixen per posar un pedaç i enriquir quatre dirigents corruptes que es queden amb la meitat dels donatius que reben per fer-hi negoci bruts i engreixar les seves particulars guardioles mentre la seva gent mort de desnutrició. Enlloc de trencar-se el cap posant paranys per fer desistir els que es juguen la vida a la ruleta russa per entrar en un primer món on es pensen que els gossos es lliguen amb llonganisses, costaria menys en diners i vides humanes convertir aquests països tercermundistes i sense domini sobre els seus recursos naturals en pobles capaços de generar riquesa, oportunitats i nivell de vida a la ciutadania. Però fer aquest esforç no interessa als que alimentant continues guerres i perpetuant la misèria a base d’enviar-los només els rossegons que sobren dels seus banquets, es fan rics. Tant difícil seria urbanitzar i bastir ciutats com les nostres, per substituir les barraques de canya o de fang i les precàries o inexistents infraestructures i equipaments? Què impedeix a l’ONU que no serveix per res més que per arbitrar guerres, posar d’acord la comunitat internacional per gastar menys en material bèl•lic i bacanals nuclears o competicions per dominar l’espai, a contribuir a fer sostenible i còmoda la vida a la terra de l’eixam de persones que han d’emigrar simplement per sobreviure? No hi ha cap líder mundial que s’hagi plantejat, per acabar amb el drama de l’emigració, una alternativa a rebre-la a cops de pal i de marginar-la en guetos si es que arriba a port? L’amarga medicina que volen fer empassar països europeus als immigrants que fan nosa, tant de bo fes encetar en selectes conclaus com Davos o en les periòdiques trobades dels clubs de nous rics, una reflexió serena sobre la possibilitat que hi fins i tot les utopies són factibles si enlloc de conformar-se llençant llast per la borda, es busca la manera de multiplicar la potència de la caldera per seguir avançant, inclús a contracorrent i enmig de tempestes