dimarts, 18 de febrer del 2014

L'EIXIDA (Novel.la curta - capítol 2)

L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada per Cossetània Edicions)
Capítol 2
            Del tros que hi ha davant de casa en diem pati, però en realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de les vaques, després de tirar-les a terra en benefici de l’obertura del nou carrer. Avui aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i banda del camí per on transitaven els carretons carregats de cantines de llet, ha quedat limitada a la llenca de cent pams quadrats que va des de la façana de la casa fins a la tanca de totxos que limita la propietat amb la vorera del carrer. Aquesta tanca té l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que queda com si diguéssim a l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a l’aguait de tot i de tothom que passa. Hi ha una porta reixada, de dues ales, que s’obre automàticament per deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de la seva mare. La meva filla necessita el cotxe per anar a treballar cada dia des de Valls a Montblanc i la meva dona condueix encara la relíquia de la família, una furgoneta atrotinada – de la que jo me’n fotia sempre dient-li “el quatre llaunes” – que li serveix per anar a carretejar, dues vegades al mes, els subministres des de la cooperativa de pagesos. L’Anna, en realitat, s’aprofita com d’una ganga caiguda del cel del meu cotxe, del que em vaig haver de despendre per força, quan tot just feia quatre dies que l’havia estrenat. Si escolto que li fa xerricar una marxa o que surt disparada com un coet, sense deixar que el motor s’escalfi una mica, se’m regiren els budells d’indignació, encara que ja sé que a mi no m’haurien de treure de polleguera aquestes foteses. L’altre dia vaig descobrir que portava un frontal abonyegat. Quan em va venir a fer el petó de rutina em va fer mandra de preguntar-li què li havia passat: la veritat és que encara no m’he acostumat a fer servir la pissarra per comunicar-me amb els demés.
Cada vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el gos no s’escapi, ja que amb canalla voltant a prop no es pot pas badar. És tot un espectacle l’enrenou que munten per impedir que el gos fugi, quan el més senzill fora tancar-lo dintre de casa o mantenir-lo estacat amb la corretja. Però sembla que a tots - incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret les vegades que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un disgust perquè la sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni - no passa el mateix amb la força necessària per dominar una bestia sovint excitada pels brams de la mainada, i no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo, amb tota la mala baba del món. Però, ja s’ho faran!
            La sogra mai m’havia tingut per sant de la seva devoció, però poc abans d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més al assabentar-se - per un maleït pas en fals del meu soci - que em ballava pel cap fer-li vendre la finca a una immobiliària que feia mesos ens venia al darrera. Els sogres haguessin aconseguit quartos suficients per viure de renda com uns reis  - no se’ls haguessin pas acabat, ja us ho ben asseguro – i la Sara i jo n’hauríem tret una bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va descobrir la conxorxa abans d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades de peu. Si no m’hagués ferit una setmana després, potser ja no hi seria a la casa. Ara, però, s’ha d’aguantar, encara que no m’ho perdonarà mai i m’ho farà pagar amb escreix. De fet, quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu déu vos guard no podia haver estat més franc: - a tots els porcs els hi arriba el seu sant Martí. En canvi, el sogre em va venir a veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els drapets al sol. La Sara es limita a fer el paper que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas retreure res - però no m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. No em deixarà morir, però no es desviurà per mi. Sort en tinc de l’Anna que ve a fer-me companyia almenys una vegada al dia, intentant que no m’enfonsi del tot. Ni la padrina ni la seva mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra, però no sé fins quan aguantarà, considerant que de mi ja no en traurà mai més res d’amagat de la seva mare, com fins ara s’havia acostumat.
            Sota l’eixida hi ha el porxo, que és l’única part de la façana i del pati que no puc controlar amb la vista des de dalt; no obstant, sí que puc escoltar les xerrades que hi fan petar, els sogres que són els que amb més freqüència s’hi asseuen a descansar una mica a l’hora que pica el sol o al capvespre, per prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home de poques paraules i que més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom, s’esplaia com una calàndria quan la conversa deriva a desembolicar records de joventut. A vegades, mentre ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de Mariacastanya, la sogra aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada al safareig petit que es va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a mà. Ho noto perquè sento rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta, sense posar-hi cullerada al monòleg de l’altra. Abans me’n solia fotre quan els arreplegava passant el rosari de les seves desmarxades remembrances, en canvi ara quasi m’esforço a parar l’orella per no perdrem un mot del què diuen, encara que sigui una història suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les més d’una vegada, tot i que sempre una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per randa el camí que feia quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el motiu de cadascun dels seus parroquians.
            He dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix de l’eixida, però en canvi ni de la resta del pati ni de la façana principal em perdo detall. La casa té dos plantes, però en realitat des de tota la vida només s’han utilitzat els baixos i la primera. La segona, que queda sota teulada, no està obrada i, pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet, la primera planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava destinada a menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des de la primeria la família es va acostumar a fer vida a la planta baixa, aprofitant que és on hi ha la llar de foc – al costat de la qual més tard es va posar la cuina econòmica - completant-se amb el dormitori dels sogres, la cambra de bany, el rebost i un enfony. La primera planta està repartida entre la nostra alcova, un recambró que la Sara fa servir de tocador i per guardar-hi el seu aixovar, una altra cambra de bany i l’habitació de l’Anna. Les dimensions de l’alcova son tan generoses que han permès d’afegir al mobiliari – sense que es noti gaire més atapeïda – el meu flamant llit articulat, al costat del de matrimoni on ara la Sara s’hi pot repapar tota sola, i una tauleta al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui fer-hi els àpats que vulgui, ja que no paga la pena d’emprenyar ningú per ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per tres.

            A un cantó de la façana, el que queda més allunyat de l’eixida, gairebé arrapat a la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà un nesprer i un cirerer, tots dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret, el sogre ha cavat una rasa de cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides, que diu que és el tipus de flor que li dóna més resultat, doncs alguns assaigs amb rosers o amb clavellines van ser un fracàs absolut. En línia amb el nesprer, però entortolligada a la tanca del carrer, hi ha entaforada una parra que, en contra del que de primer semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta tardor, si no ho espatlla res, podrem collir més d’un penjoll de moscat. La resta del pati que no està ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la porta del cobert que queda darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el sogre l’ha aprofitat per fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets de dos o tres classes, albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament, també hi ha sembrat una rengla de mongeteres. On li queda un forat lliure hi fa créixer menta i julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no s’hi pixi ni furgui la terra. Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara pencava i no m’hi podia entretenir com ara a badar - segur que va ésser un espectacle digne de contemplar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada