(Tot just acabada
la cadena humana avanço, excepcionalment, la reflexió que correspondria a demà.)
Ja es va dir que
després de la manifestació encadenada per a la independència res tornaria a ser
igual, i una de les principals conseqüències és que el president Mas a hores d’ara
deu tenir clar - tant com li agraden els símils mariners no tinc cap dubte que
entendrà la metàfora -, que porta el timó de la nau per delegació dels que l’han
armada: una tripulació farta de polítics que feien passar amb raons fent la papallona a l’hora de posar
rumb cap a un Estat sobirà. I els primers que n’haurien de prendre nota
d’aquest canvi de guió són tant els polítics avaladors d’un Estat jacobí, com
els manxaires de les mentides i escarnis que escampen des dels mitjans de comunicació
de la mafiosa caverna madrilenya, els quals a còpia de bescantar i tergiversar
la veritat alimenten, sinó l’odi, almenys el menyspreu dels ciutadans d’altres
comunitats envers Catalunya, convencent-los amb sarcasmes que els catalans som
un grapat de sangoneres que ens passem el dia pidolant diners. De manera que, enlloc
de ser les víctimes de constants vexacions i faltes de respecte, fins al punt d’haver
d’aguantar que se’ns pixin en les nostres institucions i en els nostres sentiments
nacionals més sagrats, ens volen presentar com insolidaris i gasius.
I parlant de
sentiments, el senyor Rajoy i els bocasses que des d’aquesta nit mateixa es
burlaran barroerament del poble que ha estat capaç de bastir una gesta que
esdevindrà històrica i referent: clamar pel dret d’autodeterminació formant colze
amb colze una cadena humana des de l’Albera fins al riu Dènia, els haurien de
commoure les llàgrimes gens postisses de la Carme Forcadell. Cap polític s’ha
vist mai plorar de sentiment, ni en els mítings més abrandats, com ho acaba de fer
aquesta dona que no sap amagar les seves emocions perquè encara no sap què es
fer comèdia. Aquestes llàgrimes eren de sentiment que sortia del cor, i si els
polítics estatals que tenen la clau per deixar-nos exercir el dret a decidir, ens
el volen regatejar miserablement, comença a ser hora que sàpiguen que amb qui
han de tractar és amb un poble que s’emociona quan parla d’independència i que qui
pretengui combatre amb lleis i sentències comprades els sentiments ho té malparat.
El president Mas no és, com escrivia “El Mundo” o “La Razón”, qui ens entabana
als catalans: més aviat ha estat la mobilització de la societat civil qui des
de la Diada de l’any passat està arrossegant la cançoneria dels polítics, Mas inclòs,
cap a una utopia possible: l’Estat propi. Els parlamentaris que varen adherir-se
per majoria a la declaració sobiranista s’han de limitar a complir el seu
compromís i la senyora Camacho faria bé fent entendre al seu president i als escolans
d’amen que l’acompanyen, que la resposta que ens deuen l’han de donar a Catalunya,
no al senyor Mas d’amagat per veure si l’enreden, ja que com dirien els madrilenys
castissos des de fa un any el president, amb tot el respecte, no és més que “un
mandao”. I perdonin les molèsties, pel canvi d’horari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada