SÓN DIGNES DE CONFIANÇA ELS CARAGIRATS?

 

Se’m va acudir aquesta reflexió després de quedar-me garratibat davant la fotografia de la bona entesa entre l'honorable Carles Puigdemont i el representant del president Sanchez, en el despatx oficial del primer, a Brussel·les, retratats sota un gran quadre que fa referencia al referèndum del primer d’octubre, l’esca del pecat i la causa del calvari penal dels que el varen promoure. Segons els comentaristes, aquesta fotografia entre un alt representant socialista i l’honorable Puigdemont, precisament posa en relleu – segons es diu, a petició del català – que això de la investidura i l'amnistia, ja està al sac i ben lligat. Mai en Sanchez hauria gosat defensar l’amnistia davant els seus sense fer tentines, ni en Puigdemont – vigilat d’aprop pels republicans que no el deixen de petja perquè no els prengui protagonisme en el pacte definitiu – s’exposaria tant si no tingués tots els melics lligats. Tots dos s’hi juguen massa, per marejar perdius. Ara bé, i d’aquí ve la meva alarma, té futur un pacte negociat amb un caragirat i reconegut triler com el president Sanchez? No han passat tants de mesos des de quan fanfarronejava, en ple deliri electoral, que retornaria Puigdemont emmanillat cap a Espanya perquè la justícia el passés per la pedra, a quan ara pidola per a ell i per a tots els seus seguidors una amnistia total, el reconeix com honorable president i el valida com interlocutor preferent. Sense pretendre faltar-li al respecte al senyor Sanchez, aquesta actitud és pròpia d’un caragirat. El meu avi pagès, diria que més falsa que un duro sevillano.

Ja sabeu que d’un temps ençà vaig prometre passar de puntetes sobre qüestions de rabiosa actualitat que fossin conseqüència de decisions potinejades per polítics, preses massa de pressa o fruit de rampellades i, algunes vegades, quasi contra-natura. Però hi ha dies que em costa d’estar-me’n de ficar-hi cullerada; això sí, no per fer-ne apologia ni per afegir-me al galliner mediàtic, sinó per posar en relleu les vergonyes dels que governen d’esquena a un poble fart de que li aixequin la camisa cada dos per tres. Francament, ¿com ens en podem refiar d’un home que avui diu naps i demà tot el contrari? Fa quatre anys va fer vicepresident del govern un Pablo Iglesias amb qui unes setmanes abans havia assegurat no que no hi podia tenir cap tracte perquè amb ell aprop no dormiria tranquil. Com diria en Pla: “cal que no ens deixem fotre!, sobretot dels que de la necessitat en fan virtud. ” Perquè, francament, els catalans em sembla que històricament hem estat massa ingenus i amb allò de que no cal deixar les coses ben clares i per escrit, perquè amb una encaixada de mans n’hi havia prou, ens l'han encolomat vàries vegades. Encaixar entre homes honrats, esclar. El que passa és que trobar un polític que no amagui l’ou com un triler fastigós, no en trobareu pas gaires. I per aquesta raó el poble o el ramat, tot sovint en surt escumcagat dels jocs de mans dels que remenen les cireres. A vegades, el poble hi ha deixat calderilla, però d’altres ens ha costat molt de pèl. La història en va plena d’haver fet cas a caragirats professionals, que quan el vent gira d’una altra banda, “si te he visto no me acuerdo”. Sense anar més lluny, recordeu l’enganyifa del traspàs de rodalies en època del president Montilla i del conseller Nadal: ens varen traspassar quatre ossos i es van quedar tota la carn”. I també, com ara, els de Madrid semblava que anaven de bon rotllo. Jo no dic res, només que no badem i em fa por que estant pendents els dos gallets de l’independentisme de no perdre pistonada entre ells, els caragirats de torn els pengin la llufa. No sé si se m’ha entès?