LA LLIÇÓ DE DIGNITAT DEL PRESIDENT ARAGONÉS AL SENAT

 

Ja sabeu que defujo entrar en el debat sobre l’actualitat política tan nacional com internacional perquè, francament, n’estic força embafat; però, en veure com se li ha retret, criticat i quasi ridiculitzat – sobretot per part de la confraria dels que es creuen amb dret a imprimir carnets de patriotisme – al president Aragonés, el seu gest gallard de plantar-se davant un Senat hostil, per subratllar una vegada més en què consisteix el greuge històric de Catalunya amb Espanya, no em puc estar de dir que em sembla molt assenyat que digués el què va dir amb veu prou clara per reblar un clau històric. No se m’acut cap més gest de recolzament al president per la seva determinació, que reproduir la reflexió que vaig escriure en aquest mateix Blog el 13 de juny de 2019 – com podeu comprovar consultant l’índex cronològic que en deixa constància de tot allò publicat -, en capella de que el Tribunal Suprem dictés sentència sobre l’anomenat “cas procés”.

Permeteu-me la llicència de reproduir-lo literalment: “Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i el seu partit polític corrupte, cap llibre de història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics catalans jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament, Si els suports convençuts i incondicionals d’una part molt considerable de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades va posar pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, a la meva manera de veure als al·legats dels jutjats quedaran gravats en la memòria col·lectiva com una gran lliçó de dignitat i ètica democràtica que transcendirà de l’àmbit territorial per esdevenir un legítim patrimoni que no sigui oblidat pels demòcrates d’arreu del món. Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense pronunciar una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la Sala o en les dels que seguien l’acte des de la pantalla gegant instal·lada a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure “d’odi” però em penso que poc se’n faltava – dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada en el procés contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que ja espera sentència, imatge que val més que mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia des de fora de Catalunya, entre els catalans i els espanyols”

Perdoneu-me que avui m’hagi allargat més del compte, però és que sense que serveixi de precedent vull destacar “el gest” del president Aragonés cantant la canya als senadors com un gest valent. I els de la “santa confraria” que reparteix carnets de patriota, una vegada més pixen fora del tinter. Quin error, quin gran error polític mantenir la desunió entre el nacionalisme català prioritzant les “etiquetes” partidàries enlloc de treballar tots plegats per aconseguir, quan sigui, el dret a un referèndum consensuat a través d’un pacte de claredat o qualsevol altre instrument vàlid. I, mentrestant, anar per feina des de totes les administracions – autonòmiques i municipals – que en queda molta per fer per a no decebre i fastiguejar més una ciutadania que espera solucions pels seus problemes de cada dia i no més retòrica eixorca i autocomplaent.