Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat dels personatges públics. En canvi, ésser curt de gambals malgrat sigui una pena es dispensa perquè tots soms humans, els personatges públics també, i cadascú arriba on arriba. Però mentir són figues d’un altre paner i no s’hi val a disculpar-se dient que només es tractava d’una “mentida petita”; ni els professionals de la política o ni de la funció pública poden buscar excuses al·legant “mentides pietoses” o “mentides venials”, com si aquestes no fessin mal ni s'haguessin de tenir en compte. La majoria dels ciutadans europeus, que són uns veterans en qüestions de democràcia, comparats amb nosaltres que encara estem a les beceroles, tenen coll avall que al polític que no dona “la talla”, que no dona per més, què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, a qui ha gosat mentir poc o molt se’l considera un pocavergonya perquè qui fa trampa, en la vida pública o privada, aixeca la camisa als votants que li van fer confiança, prenent-los per enzes. ¿Quina credibilitat mereixen, doncs, els polítics que els darrers mesos ens han potinejat amb descarades mentides, fent jocs de mans inclús amb les dades estadístiques i marejant la perdiu amb promeses, traficant amb els vots dels quals són dipositaris per acabar ficant-se al llit, si els convé, amb sorprenents companyies, amb l’única finalitat d’assegurar-se seguir manant?
És possible que fixar les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguem d’estrictes amb qui em votat. Però algunes societats, sobretot les que mamen més o menys del luteranisme, determinats valors morals els tenen assumits, mentre que en altres els escrúpols de consciència més aviat els rellisquen bastant. Els de cultura mediterrània, potser per allò del culte a l’hedonisme, estan més disposats a fer la vista grossa i es poden comptar amb els dits de la mà els que en posar la pota a la galleda dimiteixen per dignitat abans que des dels seus propis partits els fotin una cossa al cul. Qui sap si el manual d’instruccions sobre ètica que alguns professionals de la política es vanten de fer servir com a llibre de capçalera, hi ha algun capítol o afegitó a la tècnica d’expulsar-se les puces de sobre, quan perepunyetes com ara jo els hi retreguin que en temps electoral venien naps i avui es dediquen a promocionar cols. Ho dic perquè la resposta que donen alguns polítics, sobretot ara que s’han de fer tots els papers de l’auca per aconseguir “sumar” els vots que fan falta per guanyar encara que sigui per un pèl la majoria parlamentària, quan els periodistes i alguns parroquians decebuts els hi treuen els drapets al sol és idèntica: la culpa és de la malxinada premsa i de les diabòliques xarxes socials que tergiversen les seues declaracions i, sobretot, les malintencionades confidències “of de record” que reparteixen a discreció, per fer bullir l’olla. Però aquí, ni quan a un polític li creix el nas com a un vulgar Pinotxo, al seu partit li cau la cara de vergonya. I ni quan algun il·lús li fa veure que es comporta al revés del que prometia en el programa electoral, es dona per la pell. Conclusió: tenim el que ens mereixem, no hi doneu més voltes, i anem-nos acostumant a que les promeses se les emporta el vent.
Ben cert, tenim el que ens mereixem
ResponElimina