Diguem-ho clar: quan la bona gent té la sensació que l’església catòlica pontifica més que no pas dialoga sobre qüestions morals, vol dir que s’ha escampat tant la hipocresia que en tractar determinades matèries delicades, com ara l’avortament i la pederàstia, el prestigi de la institució religiosa xerrica. El papa Francesc, malgrat el seu tarannà de bon jan, s’ha despenjat varies vegades bruscament bescantant la interrupció voluntària de l’embaràs per part de les seves parroquianes i de les dones en general. No qüestionaré el seu dret, com a màxim adoctrinador del seu ramat, per on han de pasturar les seves ovelles. Però, no me n’estaré de manifestar el meu disgust i decepció perquè el Vaticà no escolti amb comprensió i respecte els arguments ètics, ideològics i àdhuc polítics dels partidaris de regular amb pragmatisme el recurs a l’avortament.
Tanmateix, voldria deixar constància com element principal d’aquesta reflexió, que un cop esporgades rèpliques i contrarèpliques, condemnes apocalíptiques i suports aferrissats en sentit contrari, que sempre sura, per damunt de tanta pelica eixorca i carca una llei de discurs hipòcrita que empastifa i desqualifica els inquisidors – per cert, d’ambdós sexes – que persegueixen l’avortistes amb el mateix zel, fervor i convicció que si es tractés d’esclafar l’esca del pecat, o clausurar un puticlub obert davant el temple parroquial. Ara bé, quan periòdicament el parlament d’un país debat qüestions tan sensibles com aquesta m’agradaria que el polítics o activistes que s’oposen tan radicalment a l’avortament, si mai ells o algun familiar no s’ha vist involucrat en aquest dolorós dilema moral. Fa de maldir i cadascú s’ho deu saber, però tal com va predicar Jesus, “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. (Continuarà demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada