Els que diuen defensar el dret a que tots els ciutadans puguin expressar públicament les seves simpaties o discrepàncies, haurien de recalcar que emparant-se en la llibertat d’expressió, ningú pot apropiar-se del carrer – com en altres temps va fer en Fraga sense caure-li la cara de vergonya - i pretendre monopolitzar-lo en el seu benefici exclusiu, trepitjant la mobilitat, la tranquil·litat i la seguretat dels altres ciutadans. És a dir: els carrers no poden ser només propietat d’uns quants, simplement perquè facin més gresca, cridin més fort, portin garrotes o diguin que la fan més llarga, perdoneu l’expressió. Si em permeteu que ho digui - i que consti que ho faig amb la mà al cor - cremar cotxes o contenidors, trencar vidres, embrutar les façanes de les cases o violar el descans dels veïns cansats o malalts que simplement volen dormir no ajuda gens al civisme ni a la convivència pacífica. I encara menys, esclar, deixar que les omplin els fanatismes.
No obstant això, cada dia els
carrers d'arreu són protagonistes dels abusos i les provocacions d’uns quants
ximples hiperventilats, a vegades a sou de vés a saber quines crides i consignes. D’un en un aquests individus serien incapaços d’aixecar la veu ni de
tirar una pedra, però en ramat s'envalentonen. Sense anar més lluny, per exemple, quan el jovent torna a casa de matinada en ramat o el botellón d'aquella nit no s’estan de desvetllar el veïnat, ni de pixar-se als
portals com si fossin gossos marcant el terreny, ni de premer els timbres de les
cases per “fer una gràcia”. És, evindetment, delinqüencia o incivisme de baixa intensitat; no tracta de posar bombes, ni de calar foc o saquejar botiques però tot es començar. Ara bé, el que escou de tot plegat al ciutadà és que les autoritats,
llevat de en comptades excepcions, mentre no en surti algú malparat físicament d’aquestes
diguem-ne “alteracions habituals” d’uns quants drets de la ciutadania prefereixen
quedar-se quiets parats, “per no empitjorar més les coses”. Però el més fotut de tot, no és que els
carrers – també llevat d’unes quantes excepcions – no els okupen anarquistes o feixistes, sinó una colla de mal educats pipiolos aprenents de violents. I arribats a aquest punt, si
volem resoldre el problema, potser que comencem a admetre que
qui ha de treure les castanyes del foc, pacificant els carrers no és la polícia - amb arguments dissuasius tan impresentables, a vegades, com els dels mateixos agressors - sinó uns programes de reeducació cívica sistemàtica en que s’hi impliquin tant les llars com les escoles. Sense que recuperin l’autoritat i posin seny pares i mestres,
els carrers continuaran estan en mans dels que només els volen per imposar per la força els seus rampells rebecs o, en alguns casos, per venjar-se d’una societat que no
es cansa de mirar-se el melic, ignorant d'on plora la criatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada