SENTIR-SE EMPOBRIR UNA MICA CADA DIA

 

            Això de la pobresa més que quelcom tangible i mesurable, al meu parer és un “estat d’ànim”, inclús potser una simple percepció; és a dir: les persones no són pobres perquè traspassin en un moment donat una línia vermella de dependència més o menys vergonyant, o la cota ridícula d’un convencional nivell d’ingressos. Si hom “se sent” pobre és en funció d’unes concretes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals, com cadascú entengui el concepte “dignitat”, hi juga un paper clau. I això que escric, per desgràcia avui esdevé més cert que mai; perquè precisament és avui quan hom s’adona que molta gent rossola el risc de caure en la indigència per qualsevol imponderable que ell no controla, que perdre la dignitat de resistir com sigui és una possibilitat a tenir en compte. Per tant, el que hauria de preocupar als serveis socials en general no és si una persona reuneix o no totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre oficial – si és que de credencials d’aquesta mena se’n donessin –, sinó si aquesta persona pateix el síndrome de percebre que li minva la dignitat i l`autoestima, deixant-se anar per la pendent. 

            Recalco la importància de "sentir" que es perd la dignitat i l’autoestima, perquè és a partir de quan això passa que qui està en capella d’acabar com un pelacanyes, però més o menys trampeja la situació mantenint les aparences fent tots els equilibris del món, pot acabar sentint-se un perdulari; i de perdre l’autoestima a caure en la marginació només hi ha un pas. Aquesta reflexió crec que no és baldera ni inoportuna avui, perquè encara que s’intenta dissimular amb obstinació i justament per dignitat - vés per on! - inclús una part preocupant de l’establishment panxacontent que es creia immune a l'empobriment, s’ha adonat amb gran sorpresa de l'encariment descarat de la vida i de que amb la retallada dels crèdits bancaris ja costa més refiar-se d’anar de manlleu per arribar a fi de mes i no cridar l'atenció. No ens en volem adonar, qui sap si perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i no hi ha mal que cent anys duri, que una part massa considerable de la societat – incloses les romanalles d’aquella classe mitjana dels nostres pares – s’està empobrint cada dia que passa. Tanmateix, a la meva manera de veure, el que em treu de pollaguera és que els governs - i també la societat civil més compromesa en "salvar el món" encara que no sigui la seva competència directa ni en tingui obligació - enlloc d'agafar el toro per les banyes pretèn combatre la pobresa bastint més o menys sibil·linament xarxes de protecció en base a la solidaritat i el voluntarisme, les quals només serveixen per escaldufar i cronificar el problema. Repartir cops de mans més o menys disfressats de subsidis, com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat descarada, és un gest altruista molt discutible – vingui de qui vingui, incloses les confessions religioses – almenys mentre allò que es reparteixi no sigui part del que “es poseix” sinó del que “sobra”, del que ja no es fa servir perquè ha passat de moda o perquè ha caducat. La dignitat d’una persona no s'alimenta fent-li caritat, sinó establint les condicions perquè tots els ciutadans tinguin dret a dormir sota un sostre segur i a guanyar-se la vida dignament treballant. Em sap greu, però algú les ha de recordar aquestes veritats de tant en tant, enlloc de fer volar coloms i predicant que qui dies passa anys empeny.