DEPRESSIÓ I SUICIDI

 

            Avui, dia dedicat a la salut mental potser sigui el més indicat per utilitzar dues paraules que fins fa poc, i encara avui, fa un “no se què” emprar amb normalitat a les converses i s’hi fan encaixar amb calçador. Segur que no és tot el que caldria, però almenys els mots maleïts s’han normalitzat. I gràcies a parlar-ne de la salut mental sense fer-ne escarafalls, com si es tractés d’una patologia més, la societat ha pres consciencia de que una persona angoixada si acaba rendint-se a la depressió, per exemple, està en perill de tornar-se eixorca i perdre la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada. Puix que intoxicada l’ànima per la depressió, les persones s’aïllen i pensen que entre elles i la resta del món s’ha obert un estimball. Estan convençudes que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-les del pou tibant-les de la mà. I que si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents en qui arrapar-se per no caure abatudes esdevingués absoluta, seria quan podrien deixar-se festejar per la temerària temptació del suïcidi, com a única sortida viable i lógica.

            Des de fa mesos, la sanitat pública internacional i la nostra, com sempre a remolc, han admès almenys amb la boca petita que des de les àrees d’assistència primària és essencial detectar, a temps d’evitar la tragèdia, persones que estiguin potencialment covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida. Tothom hi està d’acord que s’ha d’anar per aquest camí, però, a la meva manera de veure, penso que no deu ésser tan senzill com podria semblar sobre el paper en que estan escrits els bon propòsits i les teories, entrellucar entre tanta boira baixa que enterboleix a les persones atrapades per l'angoixa i la basarda anímica la vista del sol i del cel blau, aquelles que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts les persones que s'avenen a les primeres de canvi a parlar-ne del que els hi passa pel cap, segurament poc tindrien mai prou pebrots per llevar-se la vida. Els perillosos de veritat, diuen els qui entenen, són els que per molt que se’ls grati la pell es tanquen en banda i dissimulen la tristesa crónica o repentina. Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit la pell de l'anima faria falta disposar de més temps i de molts recursos materials i econòmics. I com que en la nostra societat bòrnia i materialista, en el fons la preocupació per entomar la salut mental obeeix més que a evitar patiments als malalts i a les seves famílies, a protegir l'establishment panxacontent dels que tenen símptomes de no girar rodons del tot, el temps per curar aquestes patologies costa diners i massa  recursos no se'ls pot permetre una sanitat pública fregant la fallida tècnica. Pensem-hi avui, que és el dia de la salut mental, mentre assistim perplexos a l'espectacle de que les fàbriques d’armes no donen abast a les comandes de míssils i d’altres eines de destrucció massiva de vides, de vivendes i d'esperances.