EUROPA PASSA D’ESQUITLLADA SOBRE LA IMMIGRACIÓ.

 

          Tot i que la capacitat de les instal·lacions semi-carceràries de l’illa de Lampedusa, a Itàlia, o de l’illa de Hierro, a Espanya, estan més que sobrepassades de clientela, els capgrossos europeus de visita de cap de setmana a Granada han mirat per enèsima vegada cap a una altra banda i s’han “descuidat” d’incloure als patracols de conclusions de la trobada, una sola referència al problema de la immigració, incloses derivades com els milers d'ofegats sense nom al mare-nostrum. No obstant s’ha d’admetre que, com passa en totes les societats, hi ha forasters que cauen més simpàtics que altres, de la immigració gairebé ningú a aquestes altures en vol sentir a parlar. Al veí Marroc, per exemple, és públic i notori que no són ben vistos els immigrants “negres”, que els magrebins estigmatitzen com “africans” a tall de malnom. Més enllà de l’anècdota, però, si en general els països receptors de les riuades de refugiats establissin protocols de control de la invasió assenyats i respectuosos amb les persones – és a dir: criteris sostenibles d’acollida, seleccionant els forasters en funció de les seves necessitats, la seva capacitat de guanyar-se la vida i, sobretot, d'una voluntat sincera d’integració en les costums de les societats acollidores respectant els drets i deures obligatoris per a qualsevol que vingui de fora – el desembarcament de refugiats potser deixaria de veure’s com un perill i un factor de desastibilització social.

            La immigració fou vista per les societats industrials de la mitja meitat del segle vint, en ple desenvolupament, com una oportunitat dinamitzadora de la raquítica demografia europea, “donant facilitats” a una mà d’obra forastera barata i dócil que fes més competitives les empreses. Però, a mesura que el degoteig de refugiats s’escampà com una taca d’oli enmig d'un clima d’eufòria i d'improvisació injustificables, la crisi econòmica va agafar tothom – a forasters i als de casa inclosos – amb els pixats al ventre, i va precipitar una descompensació social brutal. La patacada més severa, com a conseqüència d’una política immigratòria desguitarrada com la tolerada des de governs de tots colors i tendències, va estampir fort sobre les costelles d’una joventut europea que veié estroncar-se el futur de raonable prosperitat que els prometia un neoliberalisme envalentit per  la calculada ambigüitat d’una socialdemocràcia panxacontenta, tot fent volar coloms. Part d’aquesta joventut europea, en veure’s acorralada davant la necessitat de “buscar-se la vida” a l'empar del mileurisme, l’economia submergida i les engrunes de la nova cultura del subsidi tapaforats, va reaccionar espontaniament entre la insubmissió i la revolta. El problema és que aquelles noves condicions de vida que denunciaven els joves europeus cada dia més allunyades dels seus deliris de grandesa, malgrat la seva precarietat no desanimava els miserables forasters que les acceptaven amb la resignació dels que no tenen on caure morts, perquè eren conscients que no les podien ni somniar en els seus països d’origen. A la meva manera de veure, però, quan a tres de cada quatre forasters – i segurament amb quedo curt – els europeus els hi deneguem sistemàticament el permís de residència i de treball dintre la legalitat, s’afegeix llenya a una caldera a punt d’explotar després de passar de l’eufòria bonista d’acollir "tots els pobres de la terra", a sentir la necessitat de defensar-se’n dels refugiats com s'hi fossin una plaga d'insectes xucladors de sang i de vida. I aquesta Europa que no es cansa de mirar-se el melic, dorm amb una bomba de rellotgeria activada sota el llit totes les nits, i una vegada més - aquesta per més inri sota la presidència de torn d’una Espanya dessagnada per una immigració indiscriminada - es fa l’orni de tot plegat i s'encomana a no se sap qui.