La política etiquetada de progressista ha fet més visibles les dones, però no us enganyeu: queda molt de camí per córrer. Ara bé, inclús sense sortir d’occident i no diguem si repassem què passa a la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer la “quota” del convencionalisme bonista. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a segons quines confessions religions que tinguin un capteniment tan restrictiu respecte de les dones, sobretot a les influïdes per l’islamisme. Tanmateix, cal no oblidar que, precisament, les diverses versions del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per a la dona comença a anar de gairell quan sant Pau, cartejant-se amb els Corintis, aconsellava els seus deixebles que no deixessin badar boca a les dones en cap reunió pública, I una altra patum, com sant Agustí, deu segles després del cop de roc del filòsof Aristòteles – “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia” - afegia més llenya al foc predicant una barbaritat tal com: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.
I a setciències com l’Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà escrivint poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot el cristià Lutero, deixant-se arrossegar per la seva retòrica rebel, va ficar-hi cullerada amb una sentència força salvatge: “encara que les dones s’esllomin, treballant o morint de part, és el que toca: el seu destí és treballar i parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzsche, que uns quants dels intel·lectuals que el citen com si fos la bíblia només per fardar perquè no se l’han llegit mai a fons, el mateix que passa amb Cervantes i el Quixot, en la seva obra de més renom, Zaratrusta, escriu quelcom que ens fa caure la cara de vergonya: “si t’acomboies amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella “delicada floreta” que va passar a la història literària com Lord Byron, retratava el paper de la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de casa; se les ha d’alimentar i vestir perquè facin goig, això sí, però no cal que tinguin cap responsabilitat social d’importància”. Finalment, l’excels Shakespeare podria rematar aquest recull de bestieses dedicades a les dones, amb un consell d’urbanitat no gaire civilitzat: ”qua una dona et parla li heu de somriure, però no cal fer-li cas”. És cert que s’ha avançat molt, però desenganyem-nos: la “paritat” que avui els polítics diuen que han aconseguit a segons quins països no és més que un miratge, per no dir un escarni de l’autèntica igualtat entre homes i dones. I fins aquí puc escriure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada