CAMINADES URBANES, PERÒ TAMBÉ SALUDABLES

 

Fa temps vaig plegar d’anar a caminar pel bosc en companyia d’una colla, i cada mati surto a escampar la boira tot sol, per una ruta urbana envoltada d’arbres més o menys bons dosificadors d’oxigen. A peu pla, a pas lleuger i amb uns auriculars penjats de les orelles per seguir les noticies. Durant un parell d’hores que equivalen a uns sis quilòmetres, segons l'aplicació que porto al móbil. No és igual que caminar pel bosc, esclar; però, tanmateix és una caminada saludable que, a copia de repetir-la fent si fa o no fa el mateix itinerari cada dia, podria fer el monòton recorregut quasi d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per a distreure’m mentre camino. Es tracta de prendre nota de totes les coincidències amb que m’ensopego, mirant s’hi esbrino alguna diferència d'un dia per altra. Per exemple, quasi sempre em topo amb una noia molt jove ben arreglada, que surt de casa atrafegada tibant alhora el cotxet d’una criatura, arrossegant un gos per la corretja i una bossa de racó que llença al contenidor de la cantonada. Encara que sembli una rucada, trobar-hi a aquesta rutina alguna diferència veureu que no és cap ximpleria, sinó un bon entreteniment.

Una mica més enllà, he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant una botiga de comestibles. El primer dia que em va desllorigar la marxa li vaig maleir els ossos; però, ara si algun dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i em miro l’hora per comprovar si m’he endarrerit o avançat. No hagués dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s'asseu al mateix banc cada dia; suposo que ells deuen pensar el mateix de mi quan em veuen passar com estaquirot, ni passejant ni corrent... Quan tombo la cantonada del supermercat que hi ha al final del passeig, ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros contra una pidolaire que, asseguda a terra com si estigués agenollada, para la ma a tothom que passa per un lloc tan estratègic per demanar caritat. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga – mai quan hi entren, no sé per què – li deixen caure alguna moneda al paneret, també em sembla que per pura rutina ja que fan l’almoina i passen de llarg. Poques sento que li preguntin, per exemple, com ha passat la nit... Tanmateix, trobo gent que en prou feines conec de vista, però des que ens creuem a la mateixa hora acabo saludant... Totes aquestes rutines, amb una mica d’esforç, ajuden a trencar la monotonia d’una passejada en solitari. L’altre dia em vaig proposar una mena de treball de camp: un recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, agafades de la mà o simplement una al costat de l’altre. Repartides per edats. Quan tingui resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com mínim m’hauran servit perquè el temps de caminada saludable per la ciutat, entre una cosa i l’altra em passi volant.