FENT DISSABTE DELS LLIBRES

 

Ja sé que avui s’escauria més parlar de l’actualitat – Gaza, Ucraïna o del darrer capítol del serial sobre l’amnistia – que no pas d’una qüestió domèstica, com ara dedicar el matí a desempolsegar la meva modesta biblioteca. Però, és que, francament, de l’actualitat ja n’estic una mica fart perquè per molt que paris l’orella a tertúlies o a noticiaris, no en treus l’aigua clara de res perquè em dona la impressió, i no m’hauria de venir de nou, que cadascú tira l’aigua cap al seu molí. Per tant, em passaré el dia treient pols als meus llibres, no perquè en tinguin gaire d’acumulada, sinó perquè amb l’excusa de remenar-los sé que retrobaré algun vell amic de joventut que potser ni me’n recordava conservava i que, sens dubte, en fullejar-lo em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca particular d’aquelles amb solera, heretades de pares a fills, sinó una habitació on en prestatgeries muntades a base de bricolatge amateur s’acumulen els llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar el morbo d’afegir-hi un nou exemplar, sobretot si l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries – recordeu la mítica Cervantes, del carrer de la Canuda? – que saldaven estocs, o entre el repertori de llibres de butxaca amb que les editorials inundaven el mercat per fomentar l’afició a la lectura.

Fa poca estona que he tingut a les mans el primer llibre que vaig comprar – “Climes”, de l’Andre Maurois – que el meu professor de francès a Figueres, l’enyorat Pallach, va recomanar-me per practicar l’idioma. Quan amb vint-i-cinc anys estrenats de tot just vaig traslladar-me amb tots els patracols de Figueres a Manresa, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar l’aixovar de la família quan es viatjava en vaixell – tots els llibres que havia arreplegat fins llavors. Després, vaig continuar ampliant la biblioteca seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut, sobretot gràcies als bons consells d’un llibreter vocacional com el senyor Oliveras, de can Xipell de Manresa. Quan vaig canviar de pis, fa uns quants anys, em vaig veure obligat a esporgar les existències per no fer tan carragós el trasllat, i els llibres desnonats – prop d’un miler – els vaig regalar a l’Associació de Veïns del meu barri de Valldaura. Tanmateix, al cap de poques setmanes ja tornava a reincidir en omplir forats a les prestatgeries, fins fregar altre cop els tres mil i escaig, als quals ara estic desempolsegant per matar l'aranya, aprofitant que no puc sortir a caminar perquè estic passant un petit atac de vertigen. Mentre ho faig, em pregunto quan jo falti, on aniran a parar tots aquets llibres? Qui sap si el seu destí serà un cementiri de parracs o de residus de paper imprès per reconvertir-los en paper reciclat. Bé, almenys estaran nets i polits!