(continuació...) I per si no en teníem prou d’escudella hipòcrita, el defensor del poble estatal ahir va deixar constància oficial i en seu parlamentària que, segons els càlculs del seu departament s’estimaven en mes de quatre-cents-mil els casos de menors presumptes víctimes d’abusos sexuals per part de clergues o religiosos, des de l’any 1970, a Espanya. Van passar escasses hores d’aquesta explosiva declaració quan la màxima jerarquia episcopal, el mateix cardenal Omella arquebisbe de Barcelona, va arrufar el nas discrepant i desqualificant les conclusions de l’informe governamental - en teoria un òrgan independent - acusant a més la premsa d’inflar informacions com aquesta, intoxicant la ciutadania amb dades sovint tan escandaloses com incertes. En opinió, esclar, de la jerarquia catòlica a qui aquest informe tocava el crostó. De fet, el malestar dels bisbes davant el creixent rebombori cada vegada més extens de testimonis directes d’abusos que membres de l’església havien fet patir a menors, sobre els quals tenien alguna mena d’influència pastoral o docent, no ens hauria de venir de nou i per tant no és cap novetat que s’hi posin de gairell.
No és cap secret que des de ja fa temps la Conferència Episcopal espanyola intenta desmarcar-se del seu deure “in vigilando” de la conducta de capellans i frares, sobre els quals recaiguin sospites d’haver posat banyes al vot de castedat, fent tocaments i tot el que es deixessin fer els menors que depredaven aprofitant-se de la seva situació de dependència. Malgrat semblava que en un moment donat estaven disposats a remenar una mica la bassa per treure’n l’entrellat de tot plegat, encara que fos a misses dites algú de bona fe es va creure que potser sí arribaria a fer-se la llum entre tanta foscor. Però, ai las!, tot va acabar sent un miratge ja que la jerarquia mai es va plantejar sincerament, més enllà de la retòrica necessària de cara a la galeria, a reconèixer casos flagrants denunciats públicament i, sobretot, a participar en un mea culpa que no sonés a pura comèdia. Les poques esperances de fer net se’n varen anar a can pistraus quan per presidir la comissió investigadora interna es va designar el bisbe d’Astorga que, precisament, s’havia distingit des de la seva diòcesis per tapar els “pecati minuti” dels sacerdots sospitosos de pederàstia, seguint el protocol vigent fins fa quatre dies, “desterrant-los” a una altra diòcesis. El cas més sonat, a principis dels noranta, afectava a un mossèn que mentre ensenyava religió en un col·legi d’Astorga feia “ensenyar” als seus alumnes parts íntimes. El càstig va consistir en destinar-lo a una feina semblant en un col·legi de Zamora. És evident que amb aquests manobres tan maldestres la paret no pujarà pas gaire dreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada