NO ES POT PATIR PER TOT

 

Qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons s’expliquen els que en saben d’aquestes coses, és conseqüència de que hom no té prou domesticats els pensaments desmoralitzats, de no haver aprés a estacar el pessimisme mòrbid i d’estar convençut de que tots els coloms de la ciutat venen a cagar-se a l’ampit de la seva finestra. En definitiva, de que es tenen tots els números perquè les coses s’esgarriïn de mala manera. No és qüestió de pensar massa o de tenir molta imaginació delirant per covar mals pressentiments que, en definitiva, fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ésser fins i tot positiu i gratificant: “imaginar” no necessàriament “fa patir”, en tot cas levitar d’eufòria. El que ja és més fotut és quan hom té tendència a donar massa importància als mals pressentiments, puix de seguida que aquests s’emperpalen com serps al cap, l’angoixa, la por o la desesperació que inoculen poden jugar males passades a la moral i àdhuc a l’autoestima. Aleshores, el simple retard injustificat de la parella o dels fills un vespre, un diagnòstic mèdic que s’endarrereix sospitosament o la triga d’una notícia que s’espera amb candeletes, pot provocar una tragèdia en una persona pusil·lànime.

D’això que parlo avui és més serio del que podeu pensar, ja que sovint la distància entre les cabòries patidores i un quadre depressiu pot ésser tan fina com un paper de fumar. Per tant, aquell que digui que “no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu pel què pot passar”, es fa trampa al solitari. El problema és que la seva preocupació neix contaminada per la basarda de que allò que “pot passar” sempre serà negatiu, un desastre. A la meva manera de veure, encara que buscar ajuda externa per superar-ho no es pot menystenir en casos greus, quan la tendència a veure l’ampolla mig buida es comença a manifestar crec que el principal revulsiu consisteix en tenir la força de voluntat per negar-se a “patir per tot”. Potser també ajuda carregar-se de paciència i de confiança en la bona sort o en la intervenció de la divina providència; però, jo diria que la vida ens la mirem amb ulleres de vidres negres o de color de rosa només depèn de nosaltres mateixos. A més, entre el negre i el rosa queden un fotimer de tons. I com deia aquell escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, que la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.