Des que va esclatar-nos als morros l’episodi Snowden, em vaig preguntar si realment allò que anomenem amb subtilesa “la xarxa”, és una garantia de seguretat per a les dades que s’hi confien i, sobretot, de discreció sobre tot allò que s’hi aboca de bon rotllo. Cada vegada més experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones i d’altres eines sofisticades, quin nom ni sé com pronunciar, comporta un risc del qual l’única manera segura de protegir-se’n consisteix no només en desconnectar aquests aparells tan espavilats sinó en trinxar-los. Perquè cada vegada tinc més clar que allò que perilla a la xarxa no és únicament la privacitat de les persones que la converteixen en còmplice, sinó també la seva moral. Ho vaig tenir més clar que l’aigua després de llegir un comentari de la catedràtica d’ètica, Victoria Camps: “l’anonimat a internet tempta els usuaris habituals i els xafarders ocasionals a no donar importància a l’insult gratuït, a la falta de respecte a les persones o a la calumnia, invocant la llibertat d’expressió com excusa de que a la xarxa tot s’hi val, encara que s’atempti contra els drets humans fonamentals”.
A la meva manera de veure, doncs, gràcies o per culpa d’internet, els ciutadans del món tenim cada vegada més la sensació que la societat d’aquí a quatre dies – ara ja pertanyo al col·lectiu dels que els dies se'ns esmunyen dels dits massa de pressa – haurà de trampejar entre dues realitats tecnològiques: una d’absolutament digital, dominada esclar de cap a peus per les noves generacions quasi des de les beceroles avui els néts ja passen la mà per la cara als avis; i una altra de diguem-ne tradicional (analògica) quina clientela està cada dia més esparverada i en avançat procés cap a l’haraquiri col·lectiu com a usuaris d’una tecnologia superada i en absoluta decadència. No m’hi giro d’esquenes a la intel·ligència artificial, però ningú em farà callar la meva opinió que en colonitzar l’administració pública i la pràctica totalitat de la gestió econòmica i comercial del món, aquell valor afegit que els de la meva generació anomenàvem sentimentalment “toc humà”, estarà més mort que els morts del cementiri. A partir de la conquesta dels serveis en general, de la logística i de les cadenes de producció del que sigui, l’aportació de les persones al tinglado productiu i fins i tot intel.lectual serà igual que un zero a l’esquerra. Els nostres néts, per desgràcia, el veuen aquest futur tamb esperança enlloc de amb preocupació. Naturalment és llei de vida, des que el món va començar a evolucionar. La pregunta, però, és si de tant estirar la corda aquesta s’acabarà trencant i caurem atrapats com titelles sense ànima dintre la immensa teranyina d’internet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada