MALAMENT RAI QUAN LA INTRANSIGÈNCIA IMPOSA LA LLEI

 

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament, en no baixar mai del burro ni que em matin. Tant li fa si les raons dels altres van a missa, encara que només sigui una mica; l’intransigent és del “tot o res”. És a dir: d’aquella mena de sords que no és que no hi sentin, sinó que no volen escoltar. L’intransigent no serveix per debatre perquè li agrada massa discutir, que és una cosa molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot necessari per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no només es nota pel to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se, amb més o menys vehemència; tanmateix, és pot debatre a crits o sense que se senti una paraula més alta que altra; qui enreda sempre la troca és la intransigència.

En definitiva, en què consisteix "enraonar" (m’agrada més aquest mot perquè és més planer i proper que no pas "dialogar")? A la meva manera de veure, però, per enraonar cal asseure’s a la cadira de l’altre i calar-se el seu barret. Com es poden comprendre les raons de l’altre, si no ens posem a la seva pell i mirem de palpar la seva sensibilitat sense prejudicis? Partint de la base que, per cert, només els intransigents neguen que la raó pugui estar repartida, les enraonades sinceres haurien de servir no pas únicament per posar en relleu les discrepàncies, sinó sobretot per valorar les coincidències. Per tant, les enteses duradores només poden empar-se en acords de conveniència, que contemplin generosament les raons més sentides de cada part. En conseqüència, els polítics i els mediadors en general haurien de saber que si no és enraonant, escoltant i ponderant la força de les raons llegítimes de tothom per consensuar una solució de conveniència, mala peça tindrem al teler. Pretendre guanyar els conflictes o els debats per golejada no és només una pretensió que va lluny d'osques, sinó un immensa equivocació estratègica. En temps de tantes negociacions polítiques com les d'ara, potser caldria reflexionar-hi una mica en això que escric, perquè els bons acords no es “pasteregen” sinó que es broden i, si convé, es sargeixen sobre la marxa els estreps, abans no es facin més grans i no sigui possible d'apedaçar-los.