TOTHOM QUE PARLAVA AHIR DE DEMOCRÀCIA, SABIA DE QUÈ PARLAVA?

 

            Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys deficient, comprovarem que hi ha interpretacions del concepte “democràcia” per triar i remenar; però, també ens adonarem que aquesta paraula en general encaterina més que com un “valor” que imprimeix caràcter com un “mètode” per garantir-se aconseguir el poder civilitzadament, sense necessitat de tallar caps i de governar enraonant i no pas cridant. Ara bé, el problema d’avui dia és que malgrat cada matí ens llevem mig convençuts de viure-hi (en una democràcia), massa sovint ens adonem en arribar el capvespre que més aviat estem davant d’un miratge. Per exemple: ¿si la democràcia fos una simfonia què en pensaríem si cada music que participés en el concert interpretés la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre la seva “claca” aplaudeixi amb les orelles? Doncs, aquesta sensació és la que es desprèn en acabar una sessió parlamentària, des de fa molt de temps. Sense anar més lluny ahir mateix, a Barcelona o a Madrid. Potser li hem de donar la raó a aquell polític que ahir va comparar la sagrada seu parlamentària amb un “club de la comèdia?

            Si realment visquéssim en una democràcia genuïna i seriosa cada music (polític) s’hauria d’esforçar en posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura pactada entre quants més millor, que impedís caure en un orgue de gats, alguns mesquers i rabiosos, interpretant fins a la darrera nota de la partitura electoral procurant consensuar les diverses sensibilitats. Potser sí que sóc un il·lús pensant d’aquesta manera; però, ja us ben asseguro que la democràcia que ens espera i sobretot la que heretaran els nostres fills cada cop serà més esquizofrènica i no servirà absolutament per res al poble. No em puc estar de referir-me a un polític assenyat com en Ramon Trias Fargas quan ens avisava, en plena eufòria després de la dictadura franquista, que “una democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Ni per crispar, afegiria jo, a la meva manera de veure.