QUE NO ENS EN RECORDEM D'AQUELLA PRECARIA "NORMALITAT" DE FA DOS ANYS?

El novembre de 2018 reflexionava en aquest blog sobre les últimes espernegades d’una classe mitjana, menestral i treballadora, demanant perdó als lectors per destil·lar bastant de pessimisme. Però, és que ja llavors, les previsions de diferents organismes internacionals indicaven que l’any 2020 – ara ja hi estem ben empantanegats al bell mig -, prop de 450 milions de persones d’arreu del món, que es guanyaven la vida d’una manera més o menys apanyada, treballant o emprenent sota l'etiqueta de “classe mitjana”, es veurien desnonades d’aquella zona de confort, llevat que una nova generació d’autèntics estadistes no hi posés remei a la deriva, proclamant als quatre vents, sense concessions a la parròquia encantada amb la vida “normal” a que estaven acostumats i que semblava no s’havia d’acabar mai més, que el diner fàcil era un miratge, que de miracles en economia no se’n feien gaires i que tenir èxit a la vida havia de ser la justa recompensa a la tenacitat, al talent, a la innovació i a proposar-se aconseguir l’excel·lència en totes les tecles que es toquessin. Ara penso que si la pandèmia ens ha deixat amb el cul a l’aire, és perquè ja anàvem prou tocats, després de sortir en fals de la crisi del 2008, a cavall d’una doctrina d’austeritat impulsada pel luteranisme militant d’una cancellera Merkel i tota la colla d’escolans d’amén, entre ells el tòtila d’en Rajoy, que varen aconseguir aturar la crisi financera mundial a base d'obrir una escletxa tràgica entre els rics que esdevingueren més rics i els pobres que acabaren a la misèria, absorbint la classe mitjana que va quedar esborrada del mapa.

             Un somiatruites líder laborista britànic de l'època, en John Preston, l’any 1997 va fer palesa la miopia dels polítics, gosant declarar aquella impertinència de que “ara tots som classe mitjana”. A la meva manera de veure, precisament aquell estirabot assenyalà el principi del seu final, amb l’empobriment sistemàtic d’aquesta part de la població que havia estat el motor de la prosperitat, fins que la incertesa econòmica i la manca de lideratge polític provocaren que la recuperació sostinguda de l’economia ja no depenia dels emprenedors ni dels treballadors ben preparats en llurs oficis, sinó de la retallada de salaris d’una mà d’obra cada vegada més esclavitzada. Tant és així, que a principis de segle, per exemple, un terç dels treballadors nord-americans és consideraven mal pagats; i a altres indrets, el panorama no era millor: al Regne Unit, la proporció de descontents era d’un a cinc, i a l’Alemanya de la prestidigitadora Merkel, centenars de milers de treballadors trampejaven el pressupost domèstic gràcies als “minijobs” i d’altres “invents” perversos per l’estil.

              La política d’austeritat salarial i retallades socials engoliren la classe mitjana que, com he dit, no solament havia estat la dinamitzadora principal de l’economia sinó, que a més, en disminuir el seu poder adquisitiu i esmorteir-se les ganes de consumir, afegint-hi que l’estabilitat anímica dels negocis i petites i mitjanes empreses. que foren les més castigades pel tancament de l’aixeta creditícia, s'esquerdà definitivament amb els brots de populisme que envaïren la política. Just mesos abans d’esclatar la pandèmia, havia traspuat com una taca d’oli una corrent important d’opinió pública que considerava complicat que el sistema democràtic i econòmic globalitzat, tal com estava concebut, pugues sobreposar-se al populisme i al radicalisme ultra, amb una classe mitjana expressament afeblida, engolida i sacrificada com a víctima propiciatòria, en el tabernacle laic d’una tecnocràcia molt sofisticada però sense sentiments.

                   Això passava abans de la mossegada del virus! Després, amb la “nova normalitat”, amb molta més raó es pot assegurar que aquell sistema democràtic liberal, tal com el definíem a principis de segle, quan l’altra normalitat, té avui els dies comptats si la classe mitjana formada per aquelles persones que es guanyaven la vida treballant dur en la seva pròpia empresa o per compte d’altres, creant llocs de treball, pensant només en la prosperitat de la família i de la societat en la que vivien, no veuen recompensat el seu esforç per sobreviure amb crosses en forma de crèdits a mida – no almoines ni subsidis –, perquè els seus petits negocis comercials o de serveis, les petites i mitjanes empreses industrials, les activitats com a treballadors per compte propi, no hagin de baixar portes expulsats per la “nova normalitat”. La pandèmia, en cas contrari, haurà aconseguit accelerar allò que ja es preveia podia passar fa dos anys, precisament quan el teixit industrial i l’economia productiva no depenent de les oligarquies camuflades en la globalitat, ja estava sentenciada.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.