Després d’estar-hi rumiant una mica, no sabria pas dir-vos si patir per tot s’ha de considerar un privilegi, una malaltia, una mania o un vici. Jo més aviat em decantaria per no trobar gaire sa, equilibrat ni enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el que podria o no podria passar; no obstant, reconec que jo mateix no puc evitar sempre sofrir quan algú que m’estimo està malalt o quan quelcom tarda més a resoldre’s del que seria normal, per exemple. Segons diagnostiquen els que diuen que hi entenen d’aquestes coses, patir per tot és senyal de “pensar massa” i de no tenir prou domesticats o disciplinats els mals pensaments, en resum, de no haver aprés a estacar curt el pessimisme perquè no es desboqui i ens faci creure en la fatalitat i en la predestinació: el que hagi de passar passarà, t’hi posis com t’hi posis, perquè si està escrit ja no es pot canviar. Parlem-ne!
Patir no és una qüestió
d’imaginació, ni “pensar més del compte” agita necessàriament els mals
pressentiments, ja que el patiment és, en definitiva, un desordre emocional que
pot arribar a causar gran malestar. Tenir imaginació esbojarrada i passada de
rosca pot ser, fins i tot, positiu i gratificant, si enlloc de fer doldre fa
levitar d’eufòria; però, el que resulta més fotut es tenir tirada a deixar-se
influenciar pels pressentiments catastròfics o apocalíptics, perquè de seguida
que alguna d’aquestes serps destructives s’emperpalen al coll d’algú en forma
d’angoixa, d’inquietud o de desesperació, poden fer estralls de la moral i
deixar fora de joc el sentit comú. Per exemple: una simple manca de puntualitat
en una cita, un resultat clínic que s’enredereix anormalment o tenir de
romandre pendent d’una noticia que s’espera amb candeletes, es poden convertir
en una tragèdia. Per aquesta raó, els que diuen que hi entenen d’aquesta mena
de desequilibris emocionals, recomanen esbandir el “terrat” de boires, abans no
atiïn pensaments recargolats i converteixin una vida equilibrada en un
inacabable malson.
La reflexió d’avui és més oportuna i seriosa del que pot semblar a simple vista, ja que sovint la distancia entre una cabòria que hom no s’acaba de treure del cap i un quadre de depressió de cavall, pot ésser insignificant. En conseqüència, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi val més que s’ho faci mirar, perquè si no es “controla” des de bon principi el patiment compulsiu pel què pot passar, i cada vegada més el color negre substitueix el rosa, no reaccionar és com si hom es fes trampa al solitari, ja que aquest tarannà “patidor”, repeteixo, pot esdevenir quelcom més seriós que una simple mania i ésser el símptoma d’una patologia malaltissa difícil de treure’s de sobre, puix una cosa es preocupar-se pel desenllaç d’una determinada situació puntual, i una altra de ben diferent pressuposar que l’afer acabarà com el rosari de l’aurora.
Ara bé, mai es trobarà el desllorigador de tot plegat si els entesos, més ben dit: "els que diuen entendre-hi", es limiten a diagnosticar quelcom tan enrevessat, sense posar a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per curar-se. Esclar, sense haver de recórrer als tranquil·litzants. A la meva manera de veure, doncs, encara que la medicació no dubto que en un moment donat pugui parar el cop, en la majoria de pressentiments en fase més o menys delirant, el millor remei, que a més no més no provoca cap addicció, és la força de voluntat de carregar-se de paciència, tocant de peus a terra. I tenir el caparró ocupat amb quantes més obligacions millor, que distreguin i desemboirin el terrat, perquè si viure ja es prou complicat, que a sobre hàgim de patir a cada moment per si de cas, no surt a compte. Ara mateix, ja s’estan bastint, per vés a saber quin bruixot, un munt de notícies falses i malicioses sobre les vacunes i tractaments contra el covid-19, en una campanya que al meu parer no busca asserenar els ànims i esperonar la gent, sinó que intenta descaradament fer-la més influenciable, dependent i obedient als pastors del ramat carregat de por i d'incerteses en que, amb la col·laboració d'un virus misteriós, sembla que vulguin reduir-nos.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada