QUI VA DIR QUE "LA JUSTÍCIA ERA UN CACHONDEO" POTSER AL FINAL ENCARA TINDRÀ RAÓ

             En tot l’episodi de la pandèmia, des de decretar un estat d’alarma histèric quasi manu militari – recordeu aquells comunicats oficials entre caps d’estat major de l’exercit, la guàrdia civil i la policia? – fins a impulsar una desescalada frenètica i delirant, els ciutadans n’hem vist i sentit de tots colors, sempre amb l’ai al cor i sense esma per reaccionar davant l’apocalíptic panorama que se’ns pintava, sobretot als més grans, per quins drets fonamentals no recordo que aleshores cap jutge o jutgessa se’n preocupessin. No sabíem què estava passant, ni per què; però, carregats de por assistíem amb una gran sensació d’impotència i de ràbia al capgirament de rutines, regles de joc i seguretats que ens eren familiars i ens enfonsarem en un pantà emboirat i ple de paranys, pendents de quan la maleïda corba del coronavirus arribaria al punt crític i començaria a recular. Entomàvem el balanç de morts diaris i tots els drames personals que rodejaven aquestes defuncions, quasi clandestines, sense companyia ni dol, com una etapa que s’havia de recórrer per tornar a veure la llum. En teníem tantes ganes que tot s’acabés, que la desescalada es va fer desordenadament, en alguns casos en vint-i-quatre hores, sovint més per interessos polítics que no pas científics: les autonomies de pell prima només maldaven per treure’s del damunt l’estat d’alarma, que consideraven un llast per l’autogovern.

              Com que a l’estiu tota cuca viu, tothom va refiar-se que el malson s’havia esvaït, almenys de moment; a la tardor ja en parlaríem, però teníem per davant tot un trimestre llarg per recuperar l’economia trinxada després d’estar tancada a la gàbia, el contacte social amb petons i abraçades, simplement per tornar a viure com abans. Des del món sanitari es posava el crit al cel per l’eufòria com s’enfocava aquesta petita revifalla, i alertaven esparverats que si ens relaxaven una recaiguda seria fatal. Però eren veus que predicaven al desert, crits al vent que pocs escoltaven, fins que els rebrots van començar a multiplicar-se abans d’hora i per enèsima vegada varen agafar els governants amb els pixats al ventre: no hi havien perdiguers suficients ni preparats per seguir el rastre dels contagis i, tanmateix, fer tests a dojo, com ara al final s’estan fent perquè érem la riota de mig món, ni s’ho havien plantejat per manca de recursos. I vet-aquí que en quatre dies de disbauxa i alegria a tot el país, llevat de comptades excepcions, els contagis estigueren fora de control; aleshores, els governs després d’intentar que els ciutadans – una generació dels quals ha pujat sota el culte al mite de la “desobediència democràtica” – obeïssin les seves recomanacions desesperades per les bones o, en cas contrari, decretarien pel broc gros prohibicions, obligacions i retallades de la mobilitat de les relacions socials, com pensa fer aquest matí el govern català. Però, vet-aquí, que alguns jutges, atenent reclamacions de gremis o de grups de pressió instrumentalitzats, han revocat l’aplicació d’aquestes mesures, inclòs en algun cas l’obligació de l’ús de mascareta arreu, horaris i aforaments de locals o la de no fumar en públic si no hi ha distància suficient.

           En un Estat de Dret, és evident que la justícia ha de vetllar perquè no es trepitgin drets i llibertats fonamentals als ciutadans, doctrina o principi en el qual es basen les providències dictades des d'alguns jutjats. Ara bé, a la meva manera de veure, tractant-se d’una qüestió de salut pública, potser s’hauria de filar més prim a l’hora d’emetre sentències que podrien ésser considerades temeràries en considerar vulnerats els drets fonamentals dels reclamants; però, en canvi, no emparant per la mateixa regla de tres el dret que tenen els que volen fer cas a allò que recomana el seu govern legítim, si ha se servir per a no tornar a caure en el túnel del confinament i les tragèdies sanitàries que es van viure mesos enrere. Tanmateix, els òrgans de gestió de l’administració de justícia, potser haurien de fer l’esforç d’unificar criteris en aquestes circumstàncies excepcionals. Jo no sé si les mesures que imposa un govern per salvaguardar la salut dels ciutadans, realment serveixen d’alguna cosa; però, el jutge o jutgessa que deixa sense efecte algunes d’aquestes mesures per prevenir que es desmarxin els contagis comunitaris del Covid-19, si com a conseqüència de la seva providència mort algú que s’ha contagiat per desobeir les prohibicions revocades, amb qui passaran comptes aquests magistrats, amb la seva consciència? A mi em sembla que el terreny és molt relliscós competencialment parlant; però, penso i n’estic convençut que amb aquestes actuacions judicials que estem veien es causa una alarma social i es desestabilitza una gran majoria de ciutadans morts de por perquè els contagis no s’aturen i als quals els drets fonamentals, amb tot el respecte, els rellisquen quan el que està en joc es la seva salut o la seva vida. ¿No tenen drets també aquests ciutadans esmaperduts, que serien capaços d’arrapar-se a un ferro roent perquè tot plegat s’acabés d’una vegada? Només li prego a qui pugui fer-hi alguna cosa en aquest galimaties, que reflexioni una mica en el que acabo d’escriure amb els cinc sentits i miri de posar-hi ordre.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.